Tot i portar poc temps com a política, i reconeixent d’entrada que encara tinc molt per aprendre del moviment feminista, al llarg d’aquestes últimes setmanes no deixo de preguntar-me si no estem deixant de banda tot allò que realment ens uneix y que no és una altra cosa que la lluita contra el patriarcat. Lamentablement, l’androcentrisme està més viu que mai i hem de seguir lluitant i no defallir en el nostre esforç i interès de denunciar el sexisme en totes les seves formes.
Veiem a Internet vídeos i escoltem a la ràdio cançons que contenen violència explícita i que es distribueixen lliurement per les xarxes socials sense que ningú posi el crit al cel. I jo penso ¡PROU! Què estem fent? ¿Com és possible que permetem que nenes, nens i adolescents vegin i escoltin aquests continguts sense adonar-nos-en que estem retrocedint en totes les lluites feministes?
Em nego a haver d’escoltar o veure cançons amb lletres que diuen “Soy el empalador, la culeo, un taladrador, le meto el deo, dice por favor, la caliento, soy un radiador (…) o “Aquí estoy yo, yo para darte lo que tú quieras, bebé” (…) Cançons que ens repeteixen insistentment que les dones som un objecte sexual, que depenem dels homes i que no podem viure sense ells.
Tampoc ajuden molt d’altres vídeos o cançons que, sota l’autodenominació de feministes, continuen mostrant conductes sexistes i estereotipades sobre les dones i promovent conductes violentes vers els homes. ¿És aquesta la sororitat que volem entre dones? ¿No estem fent un trist favor a les víctimes de violència masclista quan les hi diem “ull per ull i dent per dent”? Jo crec que la millor manera d’avançar com a societat és fer servir la màxima “el que no vulguis que et facin a tu, no ho facis a ningú”, d’altra manera, tornarem a l’època en què els valors no tenien cap importància.
A què estem jugant? Jo tinc un fill i no vull que creixi en una societat en la que constantment es vexa a les dones i en la que s’ensenya als nens que aquestes conductes són les adequades perquè són molt masculines.
Des de les administracions públiques tenim l’obligació de denunciar el sexisme i el masclisme, però és cert que ens falten els controls d’accés a certs continguts audiovisuals que sí que existeixen a d’altres àmbits com, per exemple, en la publicitat.
Podem seguir invertint diners, recursos i personal, però poc aconseguirem mentre es continuï permetent i normalitzant la cosificació de les dones i les actituds que fomenten la violència –tot i que sigui amb ritmes encomanadissos-. Cal exigir que es compleixin les mesures establertes legalment en temes de coeducació, perquè si seguim dividint les nenes y els nens per sexe i per colors (rosa i blau) difícilment trencarem els estereotips i les desigualtats.
Necessitem més persones conscients de les desigualtats en la societat patriarcal, el paper tot ho aguanta, però és cert que moltes dones ens indignem cada dia quan veiem com s’ha anat normalitzant la violència i com els avenços aconseguits després d’anys de lluita, corren el risc de diluir-se.
Cal continuar lluitant contra la passivitat i la permissivitat perquè, mentre continuem normalitzant les actituds masclistes, no aconseguirem una societat realment igualitària, equitativa i justa.
Seguiré treballant per un món on les nenes i les dones puguin viure lliures de violències.
Gracia García Matute, Regidora de Polítiques de Gènere de l’Ajuntament de Terrassa
Deixa un comentari