Les eleccions s’havien d’ajornar. Catalunya necessita eleccions. Totes dues afirmacions són correctes i no, no són contradictòries. I com que estem en temps on hauríem de posar d’acord en els grans temes i, malgrat tot, les polèmiques populistes semblen guanyar la partida per esgarrapar quatre vots mal comptats, anem a fer un article per intentar (a veure si ho aconseguim) trobar consensos.
Fa uns dies, just quan l’alumnat tornava de les vacances de Nadal, el director general de participació ciutadana i processos electorals de la Generalitat, Ismael Peña-López, feia un fil de tuits molt interessant on explicava el marc de treball on estava el debat per ajornar les eleccions i com pesava (i pesa) la situació de la pandèmia en aquesta decisió.
Partint d’aquella reflexió, podríem dir que tot es resumeix a la resposta a 3 senzilles preguntes: Podem fer les eleccions? Volem fer les eleccions? I, tercera, s’han de fer les eleccions? I crec que, responent les preguntes des d’una perspectiva terrassenca, però amb visió de país, tothom pot entendre que el dia 14 malauradament no puguem anar a votar.
En primer terme: Podem fer les eleccions? Sí. Com a mínim tècnicament. A Terrassa, com a la resta de municipis de Catalunya, fa mesos que s’està treballant en la preparació d’unes eleccions excepcionals per la situació de pandèmia. S’han cercat nous punts de votació segurs, s’ha desenvolupat tot el dispositiu electoral d’acord amb les indicacions de la Generalitat, conformat equips i planificat una campanya d’informació perquè tothom sàpiga on ha d’exercir el seu dret a vot i ho pugui fer amb seguretat.
Una dada que demostra la complexitat d’aquestes eleccions: una de cada tres persones amb dret a vot, aproximadament, canviarà de lloc de votació a Terrassa. I tot està preparat perquè, de mantenir-se la data electoral, les terrassenques i els terrassencs poguessin fer-ho amb garanties.
Dit això, volem fer les eleccions? Crec que majoritàriament, sí. Certament, un cop més no es conclou la legislatura i, no ho oblidem, hi haurà eleccions per una absurda inhabilitació per una pancarta, la repressió democràtica continua i, sobretot, la gestió de la pandèmia no pot continuar veient-se enterbolida per equilibris de poder eteris quan tothom hauria d’estar remant cap al mateix costat. Fa un any que el president Torra donava per esgotat el seu mandat i des d’aleshores s’ha imposat aquella sensació d’oportunisme en la convocatòria a l’espera del moment més propici per Junts per Catalunya, justament l’únic que no li cal a aquests comicis.
Unes eleccions són la millor garantia perquè la ciutadania de Terrassa i tot Catalunya pugui expressar la seva opinió i decidir qui gestiona els estralls d’una crisi social i econòmica quan, siguem clars, només li hem vist les orelles al llop. Renovar el govern de la Generalitat és enfortir les nostres institucions per asseure’ns en peu d’igualtat davant l’estat espanyol i reclamar la fi de la repressió i una solució política al futur polític de Catalunya i, per descomptat, exigir que el govern de Madrid impulsi les mesures econòmiques pertinents per donar suport als sectors empresarials més afectats com ja hauria d’haver fet i, des de la visió terrassenca, atorgui els recursos al municipalisme que han quedat en paper mullat (o, si no, que algú m’expliqui on són els 3.000 milions d’euros de fons covid que se’ns havien promès).
I desenganyem-nos, aquestes eleccions també faran aflorar la toxicitat del feixisme que, per primera vegada i a força de discursos populistes i nacionalisme espanyol, pot ficar un peu per primera vegada dins el nostre Parlament. Plantar cara a aquesta xacra també és feina de totes i tots.
Resumint, podem votar i volem votar. Ara, ho hem de fer? O, més concretament, s’ha de fer amb les dades que l’epidèmia ens està mostrant ara mateix? És aconsellable? La resposta és no. La pandèmia porta a no poder garantir el dret a vot a totes aquelles persones infectades i hospitalitzades que, en aquest pic de la pandèmia, estan tornant a requerir cures intensives fins a tornar a portar el sistema fins a l’extrem. La inseguretat de la població davant la votació, per més que s’extremin les precaucions, pot arribar a poder fer desistir gent d’un dret bàsic a decidir i això tampoc ho podem permetre. Quan la majoria de partits, en un escenari com l’actual, comparteixen aquesta anàlisi de la realitat podem dir que s’imposa una visió del bé comú que bé ens aniria en moltes altres decisions. I seria bo, també pel bé de tots, que si el Partit Socialista es decideix a presentar un ministre de sanitat, no jugui al desconcert fent polèmica quan el que està en joc és la salut de les persones.
Isaac Albert, Primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Terrassa
Deixa un comentari