Aristòtil va definir molt bé el que s’havia d’entendre per política, paraula que prové de polis , ciutat, espai on els homes i les dones (animals polítics per naturalesa) conviuen i han de treballar per aconseguir el be comú i el progrés, utilitzant la “paraula”, allò que no tenen els animals irracionals i que en principi ens diferencia d’ells.
En què s’ha convertit la política? Doncs, senzillament, el quelcom que no existeix, perquè està segrestada i substituïda per una altra “cosa”.
I com s’ha fet això? Doncs destruint els valors humans que històricament han fonamentat l’humanisme i les declaracions i tractats dels DDHH (que s’han convertit, en paper mullat). Convertint, d’aquesta forma, la societat, en una caixa tancada (un sistema de pensament únic), de robots circulant de forma indiferent pels carrers de “ciutats aparador” d’una economia autodestructiva, selvàtica.. ( 1984- George Orwell).
I quines conseqüències ens està portant tot això? Doncs les més greus que ens puguem imaginar. Si ho mireu, per un moment, al vostre voltant més proper i analitzeu el trist espectacle diari que estem vivint.
Les persones moren contínuament abans del que seria el seu moment natural, per culpa d’unes circumstàncies socials injustes i salvatges. I no només hi han morts físiques, també hi ha morts socials (pobresa, marginació..) o morts morals (discriminació, malalties mentals…). I davant d’aquest espectacle “esperpèntic”, no som capaços de reaccionar amb contundència, ja que ho trobem fins i tot com a “normal” (ens dol si!, de paraula…) perquè a la fi, tot passa dins d’un sistema “democràtic” en què tot no és perfecte… Aquesta és la primera fal·làcia, la falsa creença de què tot això és el preu d’un sistema que ja sabem que no és just, però “què hi farem”. Cal anar endavant, (votar a un altre partit i ja està…) o protestar una mica. I qui dia passa, any empeny. Què trist!
Aquests mateixos polítics ens volen callats i callades, evidentment (ai! Si Aristòtil tornés!!) i ens amaguen la memòria, ens condemnen a l’oblit, no fos cas que això ens fes més lliures i demòcrates. I ens treuen les “humanitats” del Pla d’Estudis (no sigui que pensem massa).
Ens posen pals a les rodes o impedeixen una participació democràtica oberta i directa (el que seria el retorn del poder a la ciutadania).
Homes i dones que estan molt allunyats d’aquesta gènesi del pensament, i que només són “peces” al servei d’un poder absolut (que està per sobre de tot… del bé i del mal). Una mena de Religió (si no hi creus, ets un antisistema, un apàtrida, un asocial, un anarquista, un terrorista ... etc).
Governs sencers, que interpreten les normes a la seva mida, ignorant els drets fonamentals dels nens i de les nenes, éssers vulnerables a qui s’ha de respectar els seus drets fonamentals (el valor superior de l’infant) i en canvi, són maltractats des de tots els àmbits de la societat (pobresa infantil, desnonaments, fills dels presos…).
Ministres, que han permès la tortura i la vulneració de Drets Fonamentals quan eren Jutges. Ministres, consellers (que han estafat, enganyat, delinquit…). Altres que són racistes (el racisme és un dels elements bàsics que utilitzen, per la seva defensa, els ignorants o les persones asocials amb mancances per a les relacions humanes..).
Polítics que prefereixen ajudar els bancs i entitats financeres, malgrat que amb aquests diners es vulneri el dret a l’habitatge de molta gent, fins al límit de torturar a famílies senceres, expulsant-los de l’únic sostre que tenen, si no s’han suïcidat, abans.
Un polític o política mai hauria d’haver permès que l’habitatge, el dret a un sostre, com a element dignificador de la persona i on es desenvolupen la resta de drets de forma transversal, s’hagi convertit en un bé material d’intercanvi lucratiu i d’especulació.
Governs sencers (els europeus) que tanquen les fronteres (en contra de la mateixa Declaració Universal dels DDHH) a les persones emigrants i els converteixen en no-ciutadans, perquè són pobres i no importa que els seus cossos flotin impunement per la mar Mediterrània (l’antic “Mare Nostrum”). No els importa que dormi gent al carrer, desintegrada i morta socialment, (tampoc voten…). Prefereixen dirigir una societat de guanyadors que condemna als pobres per a la seva pobresa. I sempre els interessos polítics per damunt de tot, fins i tot dels DDHH.
I què són aquests interessos polítics que sempre són excusa per a ells? Doncs els seus interessos personals, de manteniment del poder i dels seus seients, per sobre de tot … O d’alguns privilegis difícils de renunciar-hi, des d’un punt de vista egoista (aquest egoisme humà que ens ofega). I la por, aquesta por humana que et fa passar per la vida, de forma mediocre…
No voldria, de cap manera, culpar els polítics, en general, d’aquestes morts de cada dia. Ja que estem en un moment de crisi global on la responsabilitat és molt compartida, i el que hem de fer (polítics i polítiques també, perquè són persones, ciutadans i ciutadanes abans de tot), és deixar els nostres interessos, prejudicis, idearis, compromisos i pors de costat i entrar en un procés de reflexió conjunta (de polis global, començant per la polis més propera (de el local a el global) per tal de construir una alternativa real (no partidista) per avançar totes i tots junts, sense por (la por és un fre a la llibertat), cap a una societat nova (sense morts, i sense silencis còmplices…) val la pena intentar-ho, la resta són cortines de fum davant la realitat.
Joan Tamayo Sala, Advocat, activista dels DDHH a la Comissió de DDHH del Col·legi d’Advocats de Terrassa i a Espai Drets
Deixa un comentari