L’escola com a empresa ideològica. El marc constitucional de la funció reproductora de l’escola (3)

Fèlix Pardo

Una pregunta que subsumeix totes les que ens podem plantejar sobre el que cal fer a l’escola per transformar l’ordre social és aquesta: és possible superar l’escola tradicional -en el sentit que definim en aquesta sèrie d’articles- amb l’actual marc constitucional que dóna cobertura legal a la funció reproductora de l’escola? I una altra pregunta de la que deriva l’anterior i que depassa l’ordre discursiu de la pedagogia i que seria motiu d’un altre article és aquesta: On està el punt intermig entre la legitimitat democràtica i la legalitat política a l’hora de pensar la funció social de l’escola? La resposta a la primera pregunta no pot ser la mateixa per a l’escola de titularitat pública i per a l’escola de titularitat privada, ja que, malgrat compartir unes mateixes finalitats educatives sobre la base dels valors i els principis constitucionals, cadascuna efectua la reproducció social amb diferents procediments i propòsits.

Amb voluntat de síntesi, la principal diferència rau en la limitació de l’exercici de la llibertat ideològica (Constitució Espanyola: art. 16.1) i de la seva projecció en la llibertat de càtedra (CE: 20.2.c), així com en l’abast de la llibertat d’ensenyament (CE: art. 27.1) segons l’existència i el tipus d’ideari amb què poden comptar els centres privats, mentre que els centres públics estan sotmesos a l’imperatiu constitucional de la neutralitat ideològica ¹.

Aquesta qüestió, cal advertir, s’acostuma a ometre en les diferents deliberacions públiques a l’entorn de l’encaix dels centres privats sufragats amb fons públics (centres concertats) en el sistema educatiu, tal com es pot constatar en la reacció que està causant la tramitació parlamentària de la nova llei estatal d’educació, la LOMLOE. Per part dels defensors de l’escola concertada hi ha una deliberada omissió de la dimensió ideològica de l’escola i de les restriccions al dret a l’educació que poden comportar alguns idearis educatius, com és el cas de la segregació escolar per capacitats intel·lectuals, condicions econòmiques i sexe.

Una novetat de la Constitució Espanyola del 1978 que ha tingut una transcendent conseqüència en el disseny institucional del sistema educatiu espanyol ha estat situar amb el mateix rang el dret a l’educació i la llibertat d’ensenyament (CE: art. 27.1), una llibertat que forma part dels drets de llibertat i que està connectada amb el dret a la llibertat ideològica (CE: art. 16.1) i amb el dret a la llibertat d’empresa en el marc de l’economia de mercat (CE: art. 38). La llibertat d’ensenyament suposa la llibertat de creació dels centres d’ensenyament (CE: art. 27.6) i imposa als poders públics l’obligació d’ajudar econòmicament als mateixos centres (CE: art. 27.9), per la qual cosa es constitucionalitza el règim de concerts en els centres privats que ho demanin i la seva incorporació al sistema públic d’educació. La llibertat de creació de centres d’ensenyament és, per tant, una manifestació específica de la llibertat d’ensenyament i comporta la imposició d’un ideari, el qual és l’expressió de la ideologia del titular del centre, i que en la pràctica comporta prendre partit per una determinada cosmovisió, és a dir, per una ideologia.

Cal advertir que l’ideari que concreta la llibertat d’ensenyament no és un dret dels pares ni tampoc els genera drets. De fet, la llibertat d’ensenyament ha modelat l’exercici del dret a l’educació. En els centres privats el dret a l’educació s’exerceix abans que els pares triïn el centre; els pares no estan obligats a escolaritzar els seus fills en un centre privat i la seva tria suposa o bé una adhesió a l’ideari del centre o bé la impossibilitat legal d’oposar-se al mateix. En canvi, en els centres públics el dret a l’educació s’exerceix una vegada que els pares han escolaritzat els seus fills i en conseqüència s’exigeix a aquests centres garantir la neutralitat i el pluralisme interns. Per altra banda, per al titular del centre el dret a l’ideari es pot exercir en el moment de crear el centre o posteriorment a això, i aquest dret li permet canviar la forma jurídica del centre, l’activitat docent, l’organització escolar i les relacions de tota la comunitat educativa. L’ideari té un caràcter jurídic formal, és un document públic. Tanmateix, l’administració educativa acostuma a considerar-ho com un document intern del centre i sense cap transcendència mentre compleixi els preceptes constitucionals. I els titulars dels centres acostumen a fer un ús força reservat del seu ideari i no sempre és fàcil accedir al mateix, sobretot si no es pertany a la corresponent comunitat educativa.

Cal dir, no obstant això, que en els centres concertats l’ideari no té el mateix pes que en els centres privats no concertats perquè aquells estan obligats per l’administració educativa a tenir un Projecte Educatiu de Centre (PEC), que té les mateixes prescripcions constitucionals i estatutàries que el PEC d’un centre públic i que atorga més capacitat de decisió als pares i a les mares en relació a l’oferta pedagògica, com per exemple, l’assistència o no assistència dels seus fills a les classes de religió. I també és pertinent dir que els centres privats concertats estan obligats a tenir un Consell Escolar, un mandat que no tenen els centres privats no concertats, i aquest òrgan ha de vetllar per l’harmonització de l’ideari del titular del centre amb el PEC que supervisa i ha d’aprovar, a més del titular del centre, l’administració educativa.

Convé aclarir aquí que les limitacions de la llibertat d’ensenyament són les següents: els principis i valors (constitucionals i propis) relatius als principis democràtics de convivència; el concepte constitucional d’ensenyament, que consisteix, segons la doctrina del Tribunal Constitucional (TC), en la transmissió d’uns coneixements i valors d’una manera sistemàtica i amb un mínim de continuïtat, així com en el ple desenvolupament de la personalitat humana; realitzar un ensenyament científicament solvent; la metodologia coherent amb els principis i valors i expressada amb fórmules pedagògiques didàctiques; la participació efectiva dels professors, els pares i els alumnes en el control i la gestió dels centres concertats (CE: art. 27.7), i l’exercici de la llibertat de càtedra que, segons la doctrina del TC, ha de compatibilitzar-se amb l’ideari, perquè el docent d’un centre privat només està obligat a respectar-ho.

La llibertat de càtedra és, segons la doctrina del TC, una projecció de la llibertat ideològica i del dret a la llibertat d’expressió del docent en l’exercici de la seva funció i en relació a la materia que imparteix. Ara bé, està condicionada per la prescripció del currículum i per les directrius dels plans d’estudi en la concreció del currículum, de tal manera que com més grans siguin aquestes prescripcions i directrius, aleshores la llibertat de càtedra serà menor. I també està condicionada per l’ideari. En el cas dels centres públics, la llibertat de càtedra té més contingut que en els centres privats, ja que no compten amb un ideari. I en el cas dels centres privats, la llibertat de càtedra pateix un parcial buidatge de contingut sota la pressió de l’ideari.

Per tot plegat, no és cap disbarat dir que ens trobem amb una situació paradoxal: el reconeixement del dret de la llibertat d’ensenyament es fa per garantir el pluralisme educatiu com a una manifestació del pluralisme ideològic, però alhora els poders públics no poden exigir la neutralitat i el pluralisme ideològic als centres privats, fins i tot als concertats, malgrat l’existència de projectes educatius que puguin generar segregació escolar i la pretensió d’aquests centres d’inculcar l’ideari als alumnes. En canvi, els poders públics no consenten el pluralisme educatiu en els centres dels quals són titulars (una restricció que s’ha suavitzat darrerament amb el reconeixement de l’autonomia dels centres docents), i alhora els exigeixen la neutralitat i el pluralisme ideològics mitjançant una limitació de la llibertat d’expressió dels docents d’aquests centres, restringint d’aquesta manera la possibilitat d’exterioritzar la llibertat ideològica. Hi ha, per tant, una relació asimètrica en l’exercici de la llibertat ideològica segons la titularitat del centre d’ensenyament en la qual els centres públics s’emporten la pitjor part i els centres privats no concertats la millor part, una asimetria que es projecta en la participació dels respectius docents en el pluralisme polític i en la conceptualització de l’Estat democràtic en el disseny institucional del sistema educatiu.

Amb el que acabo d’exposar no vull dir que en alguns centres privats no hi hagi un pluralisme ideològic equivalent al que hi ha als centres públics, ni tampoc que els centres públics, pel fet de ser-ho, tinguin una diversitat ideològica superior a la que es pugui trobar en els centres privats. De fet, també podem trobar casos de segregació escolar i de manca de compliment del principi de la inclusivitat als centres públics, així com d’arbitrarietat en la contractació del personal docent per part d’alguns directors de centres públics, la qual cosa pot estar motivada, a banda de raons pragmàtiques, per la prevalença d’una determinada actitud ideològica en els equips docents o per la homogeneïtat ideològica de l’equip directiu. Però el cert és que el procediment de contractació dels docents en els centres públics i el mandat constitucional que obliga als centres públics a mantenir la neutralitat i el pluralisme interns assenyala una important diferència amb els centres privats pel que fa al paper de cada tipus de centre en la funció reproductora de l’ordre social.

¹ La informació relativa a la Constitució Espanyola es pot consultar a la web del Congrés dels Diputats: https://app.congreso.es/consti/constitucion/indice/index.htm.