La violació d’una noia menor d’edat a la població de Blanes el passat cap de setmana ha tornat a posar sobre la taula la persistència de les agressions sexuals contra les dones en els espais públics i horaris d’oci. Un problema de gran abast que, tot i ser conegut, és àmpliament minimitzat a menys que es produeixin fets que, com aquest, tenen greus conseqüències.
Segons el Cos de Mossos d’Esquadra, l’any 2016 es van denunciar a Catalunya 679 agressions sexuals i 766 abusos sexuals comesos per homes contra dones, sobretot dones joves. Però aquest no és un problema exclusivament nostre: l’11% de les europees de més de 15 anys afirmen haver estat víctimes de violència sexual (1), ja sigui agressions – que inclou ús de la força o amenaces de fer-la servir – o abusos, que serien les formes més lleus i inclouen fets molt habituals i tolerats amb indiferència -quan no complicitat-, especialment en contexts d’oci multitudinari: assetjament, comentaris lascius, tocaments i grapejades no consentides ni volgudes, entre d’altres. I, seguint amb les dades, segons l’Enquesta de Violència Masclista a Catalunya (2010), només es denuncien un 18% de les agressions greus, la qual cosa triplicaria el nombre d’agressions sexuals…
Com sempre que parlem de violències masclistes, els casos que s’arriben a denunciar són únicament la part visible d’un problema molt més gran – la punta d’un iceberg immens – i, alhora, són un símptoma: que les víctimes d’un delicte no confiïn en el sistema que les ha de protegir fa evident que alguna cosa falla.
Vivim en un sistema sexista on els atacs contra les dones i la seva llibertat sexual sempre han existit, una societat que considera les dones com a objectes sexuals que es poden consumir i els homes com a subjectes irreflexius, víctimes dels seus instints irrefrenables que es multipliquen exponencialment en els contexts d’oci. Afortunadament, són només alguns homes els que responen a aquest patró, però alhora no podem obviar que hi ha una enorme permissivitat social davant del masclisme, que és la base que sustenta tot el sistema.
Són molts els col·lectius feministes que alerten sobre la desigualtat estructural entre gèneres, que fa que només es visibilitzin els casos més “greus”, que normalitza tota la violència prèvia, la que no sobrepassa els límits del que es considera una “agressió” i que porta implícit un missatge cap a les dones: eviteu el risc?. O, el que és el mateix, eviteu l’espai públic?, eviteu el d’oci massiu o nocturn, perquè és un espai poc segur per a vosaltres?
Les dones, com a persones, com a ciutadanes de ple dret, com a subjectes socials actius, reclamem la llibertat de transitar pel món i per les ciutats amb llibertat, a qualsevol hora i en qualsevol lloc, i de viure la nostra sexualitat amb sense concessions i sense imposicions. I demanem la complicitat de tots aquells homes – que possiblement són molts- que, comparteixen aquestes idees. Volem viure, desplaçar-nos i divertir-nos sense por, amb persones que ens respectin i no ens facin mal.
Hem de rebel·lar-nos contra els patrons de socialització vigents, que eduquen les dones en la por i en la submissió, en la vulnerabilitat i en les restriccions de moviments i d’espai, i que imposen als homes uns models de masculinitat que atorguen una suposada superioritat intel·lectual i física, que els obliga a mostrar-se actius sexualment de manera constant, i que alguns interpreten com el poder de disposar de qualsevol dona quan, on i com vulguin.
Des de l’Ajuntament de Terrassa treballem per educar persones en el respecte mutu i en la llibertat, i rebutgem, com a ciutat feminista que som, qualsevol comportament sexista i totes les formes de violència.
Lluïsa Melgares Aguirre. Regidora de Polítiques de Gènere Ajuntament de Terrassa
1. Dades publicades a l’Enquesta sobre violència de gènere de l’Agència de la Unió Europea de Drets Fonamentals ( 2012)
Deixa un comentari