La dreta d’aquest país és una dreta a la qual Rajoy ha submergit en el nacionalcatolicisme. El dilema d’Albert Rivera (torna a aparèixer el cognom) és molt senzill, és el mateix que van tenir en el seu moment Primo de Rivera i Sánchez Mazas, els fundadors de la Falange l’any 1933. Anem a les llistes de la dreta o de l’esquerra? Quan apareix aquest dilema sempre surt “el señorito” que tots portem dins i s’acaba optant per la dreta, que és molt més agraïda, generosa i fàcil d’entendre. No li donem més voltes Albert Rivera és un falangista de dretes i prou. El color blau intens amb el temps ha esdevingut un blau més difuminat que ha acabat transformant-se en carbassa, amb una pàtina de modern per a l’ocasió i que es presenta com un vencedor de les classes i les ideologies, la seva humanitat ho abasta quasi bé tot, és el més semblant al Movimiento Nacional, el qual tornem a trobar -exactament- quaranta un anys després de la mort del dictador.
Ciudadanos s’ha manifestat com un partit neoliberal, amb unes creences molt seves que ni tan sols volen arribar a les posicions liberals dels keynesians, que, si bé no els podem ancorar en la posició reaccionària del PP, en el terreny econòmic no es distingeixen per quasi bé res que no sigui donar suport a les tesis del PP. Quan Albert Rivera (l’anomeno a ell perquè ell és C’s) té un micròfon al davant sempre aprofita per dir, o omplir-se la boca, que el seu partit “no està estigmatitzat per la corrupció” … de moment. Queda clar que ha nascut una estrella. C’s és la solució ideal per a un país covard que necessita compensar i aturar l’auge de Podemos, la fórmula segueix sent la mateixa: la por. Podemos és la mala llet, la indignació i l’eutanàsia del sistema i C’s és la rebequeria falangista, el cataplasma per allargar la vida a una política caduca i podrida. No és un partit que sorgeixi per destruir el sistema, sorgeix per maquillar-lo, que és una de les coses que més agrada a la gent d’aquest país, un país al que li agrada endiumenjar-se. Aquest és un país al que li agrada cridar molt però res més.
Moltes de les coses que han fracassat en aquest país han estat per manca d’ous a l’hora de complir promeses electorals. Ciudadanos és un partit liberal fins on calgui, però per sobre de tot és un partit esponjós, que s’emmotlla, obert a qualsevol principi inamovible, si aquest no agrada es canvia per un altre i ja està. És per això que poden adaptar-se simultàniament al PP com al PSOE, cosa que tranquil·litza molt la Merkel, l’Ibex 35 i l’Església Catòlica, que són com tothom sap els nostres grans referents -poders fàctics-, després d’haver domesticat una mica a la Guàrdia Civil i a l’Exèrcit. A l’Espanya nacional catòlica li fa més por uns cabells llargs amb cua o gent vestida amb samarretes que un lladre vestit d’Armani, un tatuatge que el garrot vil, un punki que un coronel embogit amb una pistola a la mà. A l’espanyol l’interessa molt més llegir el Marca que no pas una bona novel·la. Tota la gent que conec -amics i enemics- li fa molta por Podemos i Ciudadanos per la mateixa raó: estan molt preparats. Podemos és una panacea impossible, en canvi C’s és una possibilitat a l’abast. Aquí és on C’s ja ha guanyat la partida només començar.
Miquel Mallafré
Deixa un comentari