Què ha dut a Joan Carles a fer-nos creure que plega, a fer veure que es retira del tot? En moltes ocasions ell mateix ho havia descartat insistentment, la cosa no casa amb el paper actiu que ha assumit amb tants viatges (que encara no ha deixat de fer) als Emirats Àrabs i el Golf Pèrsic.
El paper del rei ja feia temps que havia quedat reduït a les poques prebendes que li atorgava la Constitució. El seu regnat no tenia -ni ha tingut- cap mena d’interès des d’un punt de vista històric, només destacava per una conducta poc exemplar en tots els àmbits, fins i tot el van portar en el seu moment a fer un gest insòlit en un monarca, demanar disculpes públiques, el conegut: “lo siento, no volverá a pasar más”.
Sempre s’ha mantingut ben dret, en una imatge falsa, prefabricada pel blindatge polític, per mitjans de comunicació monolítics i per l’assessorament d’uns consellers reials embriagats de franquisme del de debò. Alfonso Armada (el general que va estar al seu costat durant el 23-F), Sabino Fernández Campo (l’administrador dels grans silencis reials i filtre de les seves amants) o Rafael Spotorno (el que van enganxar amb les targetes Black), van ser el pal de paller d’una corona que ha deixat més hipòtesis que tesis.
El monarca espanyol designat per Franco ha hagut de plegar per motius diversos, salut a banda. En primer lloc per la descomunal fortuna de la Casa Reial. Segons el New York Times la fortuna del Borbó és de 2.300 milions de dòlars, gairebé 1.800 milions d’euros. Una fortuna “opaca” que segueix sent un dels grans secrets d’Estat, junt amb l’altre, que és com ha acumulat aquesta riquesa personal. El diari la qualifica de desorbitada, en canvi per mi és pornogràfica. Un altre detall és que a diferència de ministres, alts càrrecs i diputats, el rei no està obligat a revelar el seu patrimoni. Hola?
El mateix diari assegura que els béns del rei quan va arribar al tron després de la mort de Franco, eren l’equivalent a “pràcticament res”. Des de llavors, el rei ha treballat fort i dur (és una manera de parlar) per generar la seva pròpia fortuna personal, més enllà dels 9 milions d’euros de pressupost anual que l’Estat li assigna. Podem continuar amb les amistats perilloses i els negocis tèrbols (Mario Conde, Prado y Colón de Carvajal, De la Rosa, Ruíz Mateos, Rato… etc.), tots ells van ser els seus principals assessors econòmics de la fortuna actual i tots ells han acabat a la presó, ell no.
Un dels cromos més interessants, han estat els seus negocis immobiliaris, especulacions financeres i comissions petrolieres per aquells països del Golf Pèrsic plens de xeics. Repsol YPF li encarregava sopars amb els dictadors per anar a la caça neoliberal del petroli.
Un altre punt d’on treia comissions immorals era en la venda (tràfic) d’armes. La indústria militar espanyola tenia en ell un dels més grans pregoners. No podien faltar els llargs silencis dels mitjans de comunicació, els escàndols de tot tipus (al marge de les caceres d’animals salvatges en perill d’extinció), el gendre a la presó (no cal afegir massa més sobre l’empalmat i l’esposa confosa).
Tot el que l’ha envoltat ha estat fosc, sobretot en la parença personal: la mort del germà, la relació marital humiliant, les baralles constants amb la reina Sofia, els seus capítols d’ira quan apareixien de cop hipotètics fills o filles no reconeguts (Olghina de Robiland), les fortes coïssors a l’entrecuix que eren de domini públic amb episodis colèrics o els afers sonats amb senyores com Marta Gaià, Bárbara Rey o les últimes entregues amb Corinna zu Sayn-Wittgenstein “Corina” per al populatxo. Però sobretot, la pèrdua de popularitat junt amb el ridícul públic més que notori a cada aparició (no parlo de les infinites ensopegades i fotre’s de morros per terra). Tot amb un regust de feudalisme que esborrona.
Queda clar que quan algú no és elegit per la majoria, a la més mínima oportunitat aquesta majoria se’t posa en contra. Si li afegeixes totes les impertinències de la casa reial dels últims temps, el més normal és que la gent clami per la democràcia. La gent té la pebrotera plena amb tot aquest llinatge de polítics que s’han lucrat a esquenes nostres, a cara descoberta i amb el rei al capdavant com a nau insígnia.
La realitat és que les institucions creades l’any 1978 s’han desfet com el sucre i, tots els seus representants han perdut qualsevol mena de credibilitat. La societat ja no s’empassa massa res, però l’aparell encara té molta cosa per cuinar.
Felipe VI “el preparao” podrà amb tot, ja veure-ho. Com que té menys de setanta-cinc anys, és aire fresc per a la corona, així que tranquils (que ve de tranca), a partir d’ara amb “el preparao” al timó i l’emèrit dedicat a activitats a l’aire lliure que són saludables, arribarà la nova Marca Espanya. Ells sols, sense ajuda de ningú i sense que els assenyalin, s’han tornat a retratar. Un cop més, ens l’han tornat a clavar. Aquest pròxim dilluns és el seu Sant, feliciteu-lo.
miquel mallafré, 21 de juny de 2019
Deixa un comentari