La raó per la qual escric unes paraules sobre aquest individu és ben senzilla, no és que l’estimi o l’odiï, però sí que és veritat que odio, i profundament, els individus que com ell es dediquen a donar lliçons de conducta i responsabilitat des d’un càrrec públic. Sempre intenta reparar el deute i ensenyar a tothom els mèrits (i potser els demèrits) de la seva pròpia realitat. Per a ell tot són “tonteries” universals i que en boca seva es podria resumir en: “Per què s’ha de canviar res, si ja estem bé i tot funciona”. I així ens va.
Com que el seu càrrec d’ara li genera poca feina, es dedica a fer que la nostra vida sigui un maldecap de vegades incomprensible (no hem d’oblidar que individus com ell quan dormen pensen, és més, els seus somnis acaben sent el nostre malson); en fi, cada poble té el seu particular purgatori.
Li encanta fer promeses que tothom posa en quarantena. A més (cosa sorprenent), un bon grapat de gent el considera “insubstituïble, incorruptible i molt bona persona” (déu me’n guardi de la bona gent!). Si fins ara m’havia abstingut de dir res sobre ell és perquè pensava que s’adonaria de la seva ineptitud, però no ha estat així i amb els temps la nafra ha anat en augment.
La gent que el pateix diu que està tocat de la genialitat dels gran galtes, podria dir que sempre ens instrueix en el difícil art de com viure i ser més cívics en els nostres llocs de residència, manifestant de manera pública que la gent en general no està preparada o no té idea de viure en col·lectivitat on tot el que ell fa, ho fa en benefici dels altres, o sigui que sempre està disposat a donar un cop de mà a qui li ho demani, el problema és que tothom quan ha aconseguit el que volia, el defuig i li dona porta.
En els seus bons temps (si és que aquest “verbenes” de la política ha tingut algun bon moment) sempre ha defensat ser un home de partit i pallisses; en l’actualitat ha passat a ser un alt funcionari del partit i l’altra qualitat amb els anys l’ha perfeccionada molt. Tot el que fa o executa és com entrar a una botiga de souvenirs, provinciana i retrògrada, amb propostes sorgides de la nit dels temps amb les quals no cal esmerçar-hi ni un rot de gitano (i perdonin l’expressió).
És tan assenyat, tan autèntic, tan correcte, tan coherent i tan diferent de qualsevol persona amb cara i ulls. Només sap pixar aigua cristal·lina. Li agrada denunciar el cinisme, la hipocresia i la mesquinesa de qualsevol col·lectiu, entitat o institució, sobretot si no el conviden a la festa.
Podria dir que hi ha certes persones que s’han equivocat de dècada, però de qui parlo s’ha equivocat de segle. És el clàssic predicador (només li cal la sotana), que sermoneja al personal, ens adverteix dels terribles perills que ens aguaiten i ens indica la manera de superar-los. Sempre té a punt un discurs integrista, perquè està convençut de la virtut, però el té fal·laç perquè en el fons ens parla de recuperar una suposada edat d’or per a tots nosaltres que mai no ha existit.
Autèntic atleta de la moral, posseeix unes raons, segons sembla, en règim de monopoli; com he dit, és el més honest, el més sincer, el més disposat al sacrifici, el més verídic, sobretot, després d’haver passat per un càrrec públic molt rellevant en els darrers temps. La resta devem ser uns anormals, uns cínics, uns deshonestos, uns bords. És un personatge gris, emborratxat d’una ètica que ell mateix fabrica i ven.
Per norma va a tot tipus d’actes sense saber ben bé què ha de dir ni què ha de fer, té confiança plena en les seves pròpies aptituds; això sí, té la rara capacitat de transformar el lloc on es trobi en una festa salesiana o una convenció Puter-Ware. Allà on va fa indissolubles amistats que li són sempre útils per a un futur immediat, ja se sap que les grans amistats s’han fet sempre amb un vas de whisky a la mà i en calçotets.
És com una estranya simbiosi dels difunts Baltasar Porcel i el Dr. Corbella. Té una certa aurèola amb la qual s’identifica un cert sector de votants, una mena de fonamentalista que manega idees que no es qüestionen mai, o sigui, un demagog tronat que pretén representar en exclusiva els interessos de la ciutadania, dels més dèbils i tots els oprimits per la cultura vulgar. Si Espanya fos federal estaria recollint baves tot el dia. Destil·la un fort regust a anys 60. I després hi ha qui no acaba d’entendre el perquè de la crisi de l’esquerra?
Mai no em cansaré d’elogiar-lo, tan d’esquerres, tan magnànim, tan obert al ciutadà i tan diferent de l’Homo Sapiens. Sempre que parla de la mai prou ponderada Catalunya, el primer dubte que l’assalta és si l’ha de classificar com a país o com a colònia. De fet és massa gran per ser una colònia i massa provinciana per ser un país. Això sí, amb ell arrossegaríem totes les molèsties d’un país i totes les misèries humanes d’una colònia, ell inclòs.
D’aquí a res tornaran a venir tot un grapat d’eleccions, a veure si entén que la ciutadania no vinculada a un partit polític contempla bocabadada i indefensa el comportament del poder, pensa que ningú compleix el que promet; els impostos serveixen per alimentar cretins; els bancs segueixen obtenint beneficis immorals; els arribistes i mediocres poden aconseguir el cim ajudats per impresentables.
La professionalització dels polítics, les llistes electorals tancades i bloquejades són les que impedeixen purgar personatges com aquest lluç bullit… tot plegat fa que quan arriba l’hora de votar molta gent s’abstingui i aquesta abstenció sigui la gran assignatura pendent a totes les eleccions.
En fi, doctors té l’Església i mediocres la política, vull dir quan aquesta ja els ha col·locat a tots en oficines de selecció de personal, regidories, assessories tècniques, mitjans de comunicació, llistes electorals, gerències diverses i altres coses per l’estil, ha de començar a buscar-los llocs més imaginatius que vagin més enllà de les portes giratòries, i és en aquesta situació en la qual s’ha d’entendre, en tota la seva dimensió tràgica, l’ofici de polític. Ningú ha d’obeir els que no tenen el dret a manar. Ja se sap que els homes d’Estat són com els cirurgians, els seus errors són mortals. Com va dir en el seu dia Yves Montand: “Encara que tu no t’ocupis dels polítics, no pateixis, ells s’ocuparan de tu”.
miquel mallafré, 25 de febrer de 2021
Deixa un comentari