Salvador Pérez Riera
En aquests moments estem davant de tot un seguit d’accions i iniciatives encaminades a provocar canvis importants en el model polític, social i econòmic. El model actual està en crisi i la societat està farta i tipa del model, dels partits tradicionals que han governat o que han tingut responsabilitats en la gestió de qualsevol govern, de l’Estat, autonòmic i municipal. La corrupció, convertir les administracions en àmbits d’interessos partidaris i al servei dels poders fàctics o de relació i proximitat, per tant, la crisi estratègica a nivell econòmic ha degenerat en una crisi institucional profunda que no mereix cap credibilitat a la ciutadania, sobretot, la que ha estat més afectada pels interessos de la crisi estratègica i que ha afavorit als sectors de sempre que a més s’han enriquit i alguns encara en fan ostentació indigne i indecent.
Les expectatives de canvi i els desitjos i possibilitats que es produeixin, son molt complicats sinó s’està disposat de veritat a trencar de veritat amb el sistema, ja que sinó es pot generar frustració i desengany. Alguns es pensen que des de dins sense confrontació tot anirà endavant. Durant molts anys s’ha anat llençant el discurs a boca plena, que la democràcia permet que la ciutadania pugui fer els canvis que consideri, en el cas de l’estat espanyol, la Constitució i la democràcia ho permet tot, només s’han d’utilitzar els mecanismes indicats i tot solucionat. Europa, que és el centre i bressol de la democràcia, permet els canvis que faci falta, la ciutadania decideix i determina… i així una llarga llista d’expectatives i falses realitats. Ni la ciutadania decideix, ni determina, ni té possibilitats de canvi, sobretot, si aquests els vol fer des de dins i sense trencar un plat, més ben dit, sense trencar l’estatus quo del model i del sistema, amb l’objectiu de que de veritat sigui la ciutadania la que decideixi el seu present i futur.
L’exemple el tenim amb els que han provocat la crisi interessada que ha empobrit a la majoria en detriment de la minoria, que han perdut drets i poder adquisitiu i alguns ho han perdut tot. Minoria no escollida ni votada, en els anomenats “mercats” que fan i desfan, li diuen als titelles de governs de torn el que han de fer i els posa les condicions d’indignitat a que ha de sotmetre a la seva ciutadania. Llavors convoquen eleccions titella per a donar sensacions democràtiques, però en realitat son un mer tràmit.
L’exemple recent és Grècia amb Syriza, la gran esperança per a provocar canvis reals i profunds encontra dels poders fàctics europeus i del capitalisme més aberrant, l’anomenada troica, sense ètica ni escrúpols que no ha escollit ningú, imposen model i sistema, i els grecs que han votat? Doncs que els bombin i senzillament acatin. I quin és el problema de Syriza? Doncs no és un problema d’ignorància d’on es ficava, senzillament, plantejava una voluntat de canvi dins el sistema, greu error. Havia d’haver aprofitat la força dels vots per trencar-lo i provocar un canvi real, encara que sigui des de fora. I el deute que el paguin els que el van generar i no paguen impostos a Grècia, que molts d’ells tenen el seu capital als bancs alemanys, suïssos, anglesos i americans. Per tant, davant de la hipocresia d’Alemanya i la comunitat, tenia la gran oportunitat de veritat de fer saltar d’una vegada la banca, i ara veurem que passarà.
Els altres exemples son opcions com Podemos, que ha de dir clarament si pensa també en una mera transformació interna sense entrar a fons i desmuntar aquesta farsa d’estat espanyol, i això vol dir la ruptura que no es va fer amb el franquisme i els poders fàctics franquistes i econòmics amb la col·laboració vergonyosa del PsoE i el PcE, es va modelar una farsa com la transició, que va ser una mera transacció d’interessos al servei dels de sempre que van imposar el sistema i el model, i el més greu, la impossibilitat per la via institucional i democràtica, de canviar res. Per tant, la ciutadania espanyola no té cap possibilitat de canviar ni el model ni el sistema imposat, per molt que els senyors del PP i el seu president del govern s’omplin la boca d’aquesta possibilitat. Només cal veure com la senyora vice-presidenta del govern central amenaça a Podemos si posa en perill el model que segons ella gaudim tant meravellosament, es clar, ho diu per a ella i els seus amics financers i corruptes. I això, també va per totes les opcions d’esquerres que en diferents formats i nivells, parlen de ciutadania, canvis i transformacions (Procés Constituent, Barcelona en Comú…). Els canvis difícilment es podran fer des de dins, amb el règim i legislació actual, ja que només afavoreix a la dreta, ja sigui el PP, PsoE, Ciudadanos, CiU…. Mai acceptaran democràticament la pèrdua o canvi de règim i model econòmic. Com no ho acceptarà la farsa europea de model democràtic i econòmic. Per tant, s’ha d’anar a una ruptura i s’haurà de lluitar fort davant la confrontació d’interessos, sinó, acabarem com Syrisa.
I l’últim exemple és tot el procés del Dret a decidir i la possibilitat d’una Catalunya independent. Estem davant dels exemples anteriors, en cap cas l’Estat espanyol acceptarà per la via democràtica aquesta opció, i Europa que el President Mas s’omple la boca de democràtica i que ens ajudarà, és un mer miratge interessat de la burgesia catalana representada en CiU, que en cap cas plantejarà la ruptura i anirà allargant el procés per a entretenir al personal, conscient que l’Espanya que ha generat i controlat el franquisme i la farsa de la transició amb la seva Constitució, mai, reitero, mai acceptaran una Catalunya independent. Per tant, si és vol de veritat que això es produeixi, s’ha d’anar a la ruptura i a la confrontació democràtica si es pot, i sinó, per la unilateralitat sense excuses, ni falses expectatives de que això serà un camí de roses. Per tant, seria bo que s’assumeixi aquesta situació i li expliquem a la ciutadania quin serà el procés de veritat i la seva complexitat. Assumint entre tots els compromís de lluita si és vol arribar a l’objectiu plantejat, s’hauran acabat els camins intermitjos de manifestacions festives, vies catalanes, be baixes…
Per tant, no siguem il·lusos pensant que els anomenats “mercats”, poders financers i econòmics sense ètica ni escrúpols, el mer mercat de la Comunitat Econòmica Europea, els Estats, o sigui, els qui manen de veritat en el manteniment del règim, ni en els canvis polítics, econòmics i socials, ni en els conflictes territorials com el de Catalunya, permetran insubordinacions de la ciutadania per moltes decisions democràtiques que aquestes plantegin i guanyin a les urnes. Només hi ha dues opcions, subordinació i acatament a la injustícia i la misèria o la ruptura democràtica amb els costos que això comporti i s’estigui disposat a assumir. Si allò que es diu no s’aplica de veritat, genera indiferència i frustració, per tant, alguns partits hauran de complir-ho, sinó, seran com els vells partits corruptes i vividors en el sistema plenament institucionalitzats i sense cap interès de canvi, per tant, és molt fàcil acabar dins la casta a la que suposadament és vol eliminar o reduir.
I el joc brut dels Estats europeus, com l’espanyol, només han començat a utilitzar els seus serveis amb poca intensitat, però a mesura que s’observi un mínim risc real de canvi en qualsevol sentit, la guerra bruta serà més evident i contundent, i el que és segur, que no serà democràtica ni al servei de la ciutadania.
Salvador Pérez Riera
Membre de l’AVV Barri Segle XX
Professional en temes de comunicació i educació ambiental
Deixa un comentari