Romualdo Barroso, Pedro Maria Martinez, Francisco Aznar, José Castillo, Bienvenido Pereda, Vicente Anton Ferrero i Joan Gabriel Rodrigo. Aquests noms per moltes persones no ens diuen res, son els que van morir assassinats per la policia franquista, els cinc primers a Vitòria el 3 de març de 1976, el següent va morir el 8 de març a Basauri i l’últim el 5 de març a Tarragona. Per tant, fa quaranta anys d’aquells fets, que com a mínim els familiars i moltes altres persones han anat recordant i reclamant responsabilitats no assumides ni per l’Estat, ni pels seus responsables directes, ni del partit a qui pertanyen, que ni tant sols ha demanat perdó per aquell règim i fets.
El recordatori d’aquests fets i molts altres, incomoden, posa en forta contradicció a partits com el PsoE, que ja van optar per l’oblit , la renúncia i la cadira, renunciant als seus principis i el de tots aquells que hi van morir o van patir tortures, presó i el silenci. La lloada transició i Constitució que alguns posen d’exemple i bondat, va ser la gran farsa i claudicació. Es podia arribar al mateix lloc, sense claudicar a les condicions del règim, el problema és que els Felipes González de torn, encara tenen el desvergonyiment de defensar o justificar els seus actes i oblits interessats. Aquesta vegada son els quaranta anys d’aquells fets i moments, però en tenim molts d’altres.
Mentrestant, el PP, el Psoe i d’altres van aprovar una Llei per ajudar a les víctimes del terrorisme des dels anys seixanta, cosa que permet que anem indemnitzant als familiars del Meliton Manzanas, Carrero Blanco i així una llarga llista de torturadors, criminals i fidels servidors del franquisme. La Llei de la Memòria Històrica està plenament oblidada de forma interessada, encara tenim monuments i carrers donant nom a fidels servidors del règim franquista, i no s’han eliminat els sumaris de molts assassinats. Es van posant problemes a recuperar familiars que van ser assassinats i que no se’ls deixa ni recuperar els seus cossos per a dignificar la seva situació, i en molts aspectes es prefereix la renúncia i l’oblit interessat, amb allò de que cal mirar endavant i al futur i deixar-se d’anar remenant el passat. És clar, això ho diuen el PP , C’s i el mateix PsoE, que aquest últim prefereix oblidar aquella maleïda transició modèlica segons aquests, que entrar a posar en qüestió i demanar comptes als criminals.
Per tant, fa quaranta anys d’aquells fets, que com a mínim els familiars i moltes altres persones han anat recordant. I els seus responsables que ningú els ha demanat comptes davant la justícia, o com a mínim, haver demanat perdó per les seves responsabilitats directes davant dels fets, com: Alfonso Osorio ministre de la presidència, Rodolfo Martin Villa ministre i vicepresident primer, Jesús Quintana Saracíbar capità i cap de la policia, i en Manuel Fraga i Adolfo Suárez, ja morts. I sobretot Fraga, el gran líder venerat i intocable al PP i que mai va ser qüestionat pels seus actes i crims. I PsoE i els anomenats sindicats majoritaris, que van preferir girar full i oblidar. Ni l’Estat, ni els dirigents i governs del PP, mai han fet reconeixement de culpabilitat, com a responsables dels fets. Ni quan ha governat el PsoE, l’estat ha fet cap acció de reconeixement de culpabilitat.
Els grans escarafalls per la memòria de les víctimes del terrorisme, utilitzades i manipulades políticament pel PP, i oblidant interessadament a les víctimes del franquisme, ha estat i és una constant. És més, la pau en aquests moments al País Basc, al PP li genera incomoditat, ja que dona tota la sensació que amb el conflicte vivia millor i posa tots els problemes per a evitar la normalitat i el nou moment, i ho podem veure, amb exemples com la sortida de la presó d’Arnaldo Otegui, o l’acusació a qualsevol que intenti anar avançant en la pau, posant pedres permanents i buscant la revenja més que avançar en la normalitat i la pau. I tenen el desvergonyiment, d’acusar a diferents partits de proetarres (Podemos, ERC, CUP, IU-Unitat Popular, Bildu, Sortu, Nafarroa Bai… i en algun moment fins i tot al PsoE). Quan ells mai han demanat perdó, ni reconegut el que alguns dels seus dirigents havien fet i tenen responsabilitats respecte al règim franquista. L’estat espanyol, mai serà un estat normal, perquè algú ha volgut construir el present i futur, sobre l’oblit, la injustícia i l’assassinat d’estat. I amb aquests paràmetres no es construeix res.
I fa molta gràcia, per no dir pena, que el Sr. Pedro Sánchez en el debat d’investidura, faci l’afirmació de que dotarà de recursos a la Llei de la Memòria Històrica, quan primer el que hauria de fer és no venerar a alguns dels seus antecessors (Felipe González i alguns altres), perquè el que hauria de fer, és recuperar la memòria històrica del seu partit, recordar als seus represaliats i assassinats, recordar els valors que defensaven i refer allò que la transició va oblidar interessadament, i sobretot, ser un veritable partit d’esquerres. I que el PP i C’s, també tenen molt d’interès en oblidar-ho tot, ja que els afecta plenament.
Recordar els fets de Vitòria, Basauri i Tarragona, i molts d’altres, i sobretot, a les persones que de veritat van donar la seva vida pels drets i llibertats contra el franquisme. Com no es poden posar als torturadors i criminals, i els represaliats i assassinats en la mateixa llista de víctimes. Cal el seu reconeixement públic, eliminar les sentències i deixar d’afirmar la bondat de la transició com a exemple, que va ser un mer accident històric que mai s’havia d’haver produït, i un senzill encobriment (amnistia encoberta) dels responsables del règim.
Per tant, ni oblit, ni impunitat, recordar i demanar responsabilitats, llavors podrem fer un nou país, la resta son meres fal·làcies que ataquen a la intel·ligència. I cal seguir explicant aquells moments i molts d’altres als joves, perquè no els enganyin amb una història interessada, forjada en l’oblit i mala consciència, i amb l’esperança i el desig de molts dirigents polítics tant del PP com del PsoE, perquè les persones grans que son la memòria viva de la República, de la guerra civil, de la repressió i els silencis, de renúncies interessades en una transició i Constitució…, es perdin definitivament per la mort vital dels seus testimonis directes. Aquests mateixos partits, que avui demanen el retorn i esperit d’aquells moments, però obliden interessadament fets com els que ara es recorden i que es van produir amb plena transició, ja que el dictador havia mort, per desgràcia al llit feia uns mesos.
Recordem, no oblidem i demanem responsabilitats que aquest Estat i el seu partit patriòtic (PP), com a mínim demani perdó com ell exigeix a d’altres.
Salvador Pérez Riera
Deixa un comentari