Ja hem oblidat que la ciutadania va pagar el rescat dels bancs, que no han retornat ni un euro. Cada dia i any ens van passant per la cara els seus beneficis. Cada dia van reduint oficines i reduint personal. I van aplicant més comissions i fent el que volen amb els préstecs i crèdits hipotecaris. I com no pot ser d’una altra manera, van utilitzant els seus fons i fundacions socials, per a reduir les vies impositives. I les grans fortunes, reben la seva ajuda per a garantir les vies als paradisos fiscals que faci falta.
No tenen cap escrúpol a utilitzar els seus fons voltor, lligats al seu patrimoni immobiliari, per anar fent desnonaments diaris, o sigui, abocar a la misèria famílies senceres al carrer, per això ja hi ha l’administració pública per a fer-se’n càrrec. I per això tenen a les institucions de l’Estat (Mossos, Policia, Judicatura i governs al seu servei). Com diu algú, “és el capitalisme, tonto, encara no ho has entès”.
Fa un any, un jubilat va aconseguir sortir a tots els mitjans d’incomunicació, el va rebre el Parlament espanyol amb tot tipus de felicitacions, tot denunciant els bancs pel seu comportament amb els clients i, sobretot, amb la gent gran, obligada a utilitzar uns mitjans que no entenen, als que no estaven preparats.
Aquell moment d’eufòria mediàtica, al final, s’ha quedat en res. Les promeses s’han perdut i aquella reivindicació, com no podia ser d’una altra manera, s’ha quedat en un mer miratge.
S’ha imposat un model de serveis que ens obliga a tots a passar per una entitat bancària, a tenir compta corrent, targeta i el que calgui. Pagar l’aigua, la llum, el gas, l’aigua, les assegurances…, rebre la nòmina i la pensió. No tens opció, s’ha imposat el model bancari per a fer qualsevol operació. I ara amb la novetat de la cita prèvia amb el gestor de torn.
I més que clients que tindríem tot el dret de decidir què i com ho volem fer, vivim en una ficció i falsa llibertat. Ens hem convertit en mers subordinats a un model i sistema imposat. Això amb la relació amb les entitats financeres.
I anem al segon àmbit, la relació amb les administracions públiques, ja sigui de l’estat, de la Generalitat, l’ajuntament. Durant molts anys es va lluitar per a una relació entre ciutadania i administracions, més propera i fàcil, reduint la burocràcia i la relació complexa, la necessitat d’una finestreta única en alguns casos, necessitat de formar el personal funcionari per a garantir la relació amb la ciutadania, i així una llarga llista de recomanacions i estratègies, programes i plans d’actuació, per a fer l’administració més propera, fàcil, menys burocràtica i àgil.
Doncs bé, pel mig hi ha hagut la pandèmia, i es van haver de prendre un seguit de mesures i protocols per garantir el funcionament de l’administració i la relació amb la ciutadania. I va aparèixer la Cita Prèvia, la relació només digital de les tramitacions, i així una llarga llista de mesures que feien que aquesta relació fos complexa en molts sentits.
Superada la pandèmia, alguns pensàvem que recuperaríem aquells grans objectius de proximitat, facilitat, agilitat… Res més lluny de la realitat, i l’Administració Pública a tots els nivells, igual que les entitats financeres, ha trobat el gran xollo, la gran excusa, la Cita Prèvia com a model burocràtic perfecte, i ara la seva aplicació s’ha fet permanent. Això és perfecte per algun funcionariat, perquè té l’excusa perfecte per mantenir una productivitat menys exigent. Burocratitza molt més la relació i el funcionament i recupera la distància amb la ciutadania.
Quan algun despistat arriba a qualsevol oficina de l’administració, encara que estigui l’oficina buida i tres o quatre persones mirant-se i xerrant, i un només vol entrar un document, ve la pregunta fatídica: “Té cita prèvia?” Llavors dius que no, i t’envien a casa tot indicant que la demanis. La teva cara de sorpresa és evident, però aquesta és la instrucció i excusa. Moltes vegades la pèrdua de temps per aconseguir una dia i hora és fatídic, alguns no ho aconsegueixin.
Aquest model ajuda a la ciutadania o, merament, al funcionariat i l’Administració? la resposta es ben fàcil.
I podria posar uns quantes exemples d’aquesta situació, viscuda tant a la Seguretat Social, Hisenda, oficina de Benestar Social de la Generalitat, oficines d’Atenció al Públic i diferents serveis de l’Ajuntament de Terrassa, i així podríem anar fent llista.
Se suposa que ja hem superat la pandèmia, per tant, hauríem de recuperar la normalitat, doncs no és així, ja que les administracions han trobat una via de continuïtat d’un sistema ineficient i que li posa més problemes a la ciutadania amb les seves gestions i pèrdua de temps.
I un altre aspecte, la relació amb les administracions han de ser per via digital, amb l’objectiu d’eliminar el paper i suposats criteris de sostenibilitat mediambiental. Això encara és més sorprenent l’excusa, ja que la gran majoria d’administracions el criteri de sostenibilitat mediambiental se’l passen pel forro. És la part menys fiable de la societat, i si algú fes una veritable auditoria a les administracions del compliment d’aquestes mesures, l’escàndol seria evident.
És més, donen per suposat que tota la ciutadania disposa d’eines informàtiques i que les saben fer anar. És el mateix que fan les entitats financeres, que ho donen per suposat tot. I això no és així, ni tothom disposa d’ordinador ni de mòbils amb capacitat de gestionar operacions, ni de coneixements. Això moltes vegades, obliga a buscar suport i assessorament, amb més costos afegits.
Per tant, ens hem convertit en mers subordinats, i el nostre dret de ciutadania en l’exercici dels nostres drets està més que tocat i enfonsat. Hem acceptat de forma dòcil aquest model i sistema sense lluitar-hi de forma contundent. Ens ho imposen i no ens donem compte que perdem una cosa molt important, els nostres drets, la nostra llibertat i, sobretot, la pèrdua permanent de l’exercici de ciutadania. I ho perdem com a veritables clients en el cas de les entitats financeres i com a ciutadania amb la relació amb les administracions públiques, que obliden que suposadament estan al nostra servei, i en canvi ens imposen un model i sistema que va contra els nostres drets.
Per desgràcia, oblidem la llarga lluita per a exercir el dret de ciutadania, i en cap cas hauríem d’acceptar la imposició del model bancari i exercir com a clients, i menys la imposició del model de les Administracions Públiques que és un retorn al passat.
Deixem de ser subordinats com a model imposat i recuperem el dret de ciutadania.
Salvador Pérez Riera
Deixa un comentari