Aquests dies han aparegut diferents articles relacionats amb els cent anys de l’atracament a la Caixa d’Estalvis de Terrassa i la mort del sometent Joan Castella. D’aquelles dates podríem recordar molts fets importants, ja que va ser una època molt convulsa, però bé, no crec que aquesta celebració i recordatori sigui un fet casual.
Ja ho he dit moltes vegades, jo tinc el desig i l’esperança que un dia els nous historiadors locals, deixin d’anar repetint els tòpics i la visió dels poders fàctics dominants i que han manat la ciutat, per tant, molts fets que van passar en aquell període és el resultat de la visió dels guanyadors al final de la guerra civil. Espero, doncs, que siguin capaços d’entrar a fons en els fets històrics, sobretot, des de 1910 a 1950. Resta molta feina a fer, i per a refer determinades visions de la historiografia local a partir dels anys 1980.
I només faré referència als fets de 20 de setembre de 1923. I per això cal anar al context per entendre els fets i al moment històric. Tampoc faré un relat detallat dels fets, això ja ho han fet altres autors aquests dies.
Estem en ple inici de la dictadura del General Primo de Rivera, on la repressió contra diferents moviments és molt concret i duríssima. Contra els republicans i els moviments nacionals, i sobretot, contra el moviment obrer concretat en el sindicat anarcosindicalista, la CNT, majoritari i que planteja la lluita obrera amb caràcter revolucionari.
Estem en el context del pistolerisme, on hi ha assassinats i accions violentes per part de la patronal, que va eliminant a dirigents obrers. Evidentment, en aquest context també hi ha respostes de defensa dels obrers contra alguns empresaris i dirigents patronals.
Un dels objectius de la repressió per part de la dictadura és intentar acabar amb la CNT, donat el seu caràcter revolucionari i d’acció directa en la defensa dels interessos dels treballadors i provocar un canvi del model econòmic imposat. Per tant, es considerà la necessitat d’acabar amb aquesta organització que posa en perill els interessos econòmics i de la patronal.
No hi ha una actuació contra els pistolers i matons de la patronal, al contrari, l’Estat i la dictadura els protegeix amb el suport de la Guàrdia Civil, que a més de les detencions i tortures, aplicarà la llei de fugues, un assassinat amb tota regla, és el que ha fet sempre aquest cos armat.
I després tenim el sometent, un cos civil armat al servei dels prohoms i dels sectors econòmics que controlen els municipis. Serien els pistolers i matons oficials i protegits amb una visió de l’ordre molt determinada i excloent. Al marge de la Guàrdia Civil, serien els responsables de la repressió contra els sindicalistes, i de mantenir les topinades polítiques al servei de personatges com l’Alfons Sala, el gran cacic d’aquells anys, i al servei de la dictadura, tant de Primo de Rivera com, després, dels colpistes de Franco.
I després cal tenir en compte una de les estratègies sindicals de la CNT per obtenir recursos a més de les quotes sindicals, l’atracament a les entitats financeres, caixes i bancs, ja que els consideraven els millors representants del capitalisme i del poder polític i econòmic. Per tant, el fet d’atracar-los era un fet necessari, i en cap cas, van considerar mai un fet delictiu el mateix que robar als rics i als explotadors.
Terrassa, en cap cas era una situació diferencial del conjunt de l’Estat, ni de Catalunya. Teníem el cacic de torn, Alfons Sala i els seus addictes, el sometent com a força d’un model d’ordre responsable de part de la repressió i el control social, la Guàrdia Civil com a responsable de la repressió oficial de l’Estat, la CNT com a sindicat majoritari.
I si analitzem els fets a la ciutat abans del 23 de setembre, era evident que l’atracament a la Caixa d’Estalvis estava més que previst, l’organització obrera ho tenia en la seva línia d’actuació estratègica. I que sindicalistes i membres del sometent en algun moment toparien. I així va ser, el Joan Castella pretén actuar sol i armat amb una pistola, contra quatre sindicalistes que actuen en l’atracament, per desgràcia el que rebrà els trets que li provoquen la mort serà ell, com podia haver matat algun dels sindicalistes. Per què els poders locals el comencen a utilitzar com a màrtir, dedicar-li honors i carrer? De moment i el context, serà utilitzat com l’excusa i justificació per continuar amb la repressió, assassinats i desmantellament de la CNT.
El cacic Alfons Sala li demana al dictador Primo de Rivera una actuació contundent, que així l’activarà i “es farà justícia”, segons la seva visió. A l’Estat, comencen les detencions de dirigents sindicals, es promou la il·legalització de la CNT i així tot un seguit d’actuacions.
I localment s’activa l’acció repressiva com s’havia promès, uns quants sindicalistes de la CNT seran detinguts, torturats i interrogats. El 21 de setembre, tres d’aquests detinguts seran els caps de turc, en Josep Saleta, Jesús Pascual i Joaquim de Marco, seran jutjats per un tribunal militar amb un consell de guerra sumaríssim, i el dia 22 de setembre dos d’ells seran condemnats a mort. L’aplicació de la sentència de mort en ser un judici militar hauria d’haver comportat ser afusellats, però seran condemnats a garrot vil, un sistema més cruel i salvatge. Aquella actuació havia de ser ràpida i exemplar, amb tres dies es va tancar, i el 23 de setembre, en Jesús Pascual i Josep Saleta seran executats. La gravetat de la situació és que no estava clar que els dos acusats fossin els responsables, tal com va denunciar la CNT, però eren moments on no es tractava de fer justícia, ni aclarir res, l’arbitrarietat i la injustícia eren el funcionament d’un Estat corrupte i criminal. Calia demostrar al moviment anarcosindicalista qui manava, i calia utilitzar tots els mitjans a l’abast.
Per tant, quan celebrem els cents anys d’aquests fets, cal recordar que no només hi va haver una víctima, en Joan Castella. N’hi va haver moltes més, que ni se’ls ha recordat, ni fet cap homenatge interessat, i que va servir per a activar la impunitat de l’Estat i dels cacics locals i d’aquells que controlaven la ciutat. I sobretot, l’objectiu principal, la repressió organitzada contra el moviment obrer de caràcter anarcosindicalista generalment, calia fer net per a garantir a la patronal i poders fàctics el seu domini, utilitzant tots els mitjans i la impunitat al seu servei.
I recordar que mai van ser jutjats per assassinar obrers, ni membres del sometent ni de la Guàrdia Civil ni de la Policia, ni l’exèrcit ni els pistolers de la patronal, ni els cacics com l’Alfons Sala, al contrari, seran recordats, homenatjats i amb carrers.
Quan recordem fets, cal recordar-los tots, no només aquells que el relat dels de sempre ens han volgut explicar. No oblidar que el sometent local, eren pistolers i civils armats que actuaven amb tota impunitat i al servei dels poders fàctics i econòmics per a garantir un model d’ordre, que haurien d’estar més en l’oblit que en el record. Per això, la II República els va suprimir, ja que no eren resultat dels mèrits, sinó de la impunitat d’uns règims i uns interessos.
Salvador Pérez Riera
Deixa un comentari