Aquests dies estem escoltant als màxims dirigents polítics del planeta tant en la trobada del G20 com a la conferència sobre el canvi climàtic a Glasgow, on tothom està disposat a fer accions per a afrontar i resoldrà el problema. Paraules i més paraules, bones voluntats, però pocs compromisos reals, i acords que de veritat comprometin a fer-hi front. És més, saben perfectament que podran complir amb res, ja que estan plenament subordinats als interessos econòmics i als grans sectors industrials que no estan disposats a res per a reduir els seus ingressos i contraposar-se al model econòmic, de consum i de producció.
Ja fa molts de temps que les cultures i civilitzacions considerades arcaiques i oposades al mal anomenat progrés, ho tenien molt clar. Per exemple, la Gran Nació Sioux (Sioux, Dakotas, Nakotas i Lakotas), el major representant dels pobles indígenes americans, consideraven que les persones i els pobles havien de viure amb equilibri amb la natura, respectant-la i només proveir-se d’allò que era estrictament necessari. Aquest equilibri era necessari per la preservació del planeta tant en el present com en el futur, i sobretot, perquè calia pensar en les futures generacions. És més, en la seva constitució, afirmaven que qualsevol dirigent polític en el seu programa havia de garantir en la seva acció de govern, la preservació de la natura com a mínim en set generacions, i sinó era així, havien de dimitir. I en aquest sentit, criticaven als colonitzadors americans per la seva manca d’escrúpols, d’ètica, d’un fals concepte de progrés, i de malversar els recursos i acabar amb l’equilibri i respecte vers la natura, i com a presagi, aquesta política els portaria a l’extinció del mateix planeta.
Com és evident, al final a sang i foc, l’objectiu va ser acabar amb aquestes civilitzacions, imposant el model actual. O sigui, aquest fals model de progrés amb tres segles (XVIII inici de la revolució industrial, XIX consolidació del model i XX amb la imposició del mateix i les anomenades revolucions tecnològiques), hem augmentat l’explotació dels recursos naturals que molts son limitats, hem augmentat els nivells de contaminació de l’aire, el sòl i les aigües, hem sobre explotat els recursos hídrics, hem augmentat l’explotació agrària i ramadera, hem reduït la biodiversitat en molts espais amb la pèrdua de diversitat d’espècies, hem augmentat els nivells de desforestació, hem generat un augment important dels residus, hem augmentat el consum d’energia i no hem resolt l’eficiència energètica, hem generat un creixement de l’ocupació del territori de forma descontrolada, estem concentrant a la població en grans ciutats i espais urbans, tenim una mobilitat descontrolada que genera molts problemes en infraestructures i en ocupació d’espais així com alts índex de contaminació, i un model del consum malversador i fora de control.
Davant d’aquest panorama, de veritat algú pensa recuperar el sentit comú, pensar col·lectivament en el bé col·lectiu, en recuperar l’equilibri perdut que indicaven els indis americans, en renunciar a un model de consum i de sistema econòmic depredador de recursos naturals, d’explotació dels pobles, d’un model de consum que només genera productes innecessaris i que només pensa en el benefici a curt termini i sobretot d’una minoria enriquida gràcies a aquest model. Algú veu algun responsable polític dimitint sinó és capaç de mantenir com a prioritat la qualitat de vida de les properes set generacions, quan només pensen a curt termini i com mantenir-se en el càrrec com a polítics professionals.
Moltes persones per desgràcia no tenen plena consciència del que comporta el Canvi Climàtic, ho van sentint i escoltant en els mitjans de comunicació com a notícia, però molts viuen dels problemes immediats de cada dia, com garantir-se la feina, com pagar les hipoteques i els deutes, com sobreviure cada dia per no caure en la misèria i precarietat, senzillament, per subsistir al dia a dia. Com volem que es pensi en el futur i els de les properes generacions, quan molts ciutadans i ciutadanes han de viure en un present i futur immediat ple d’incerteses.
Parlar de mesures a deu, vint, trenta o cent anys, davant dels problemes diaris, ho fa molt complicat per molt que escoltem a científics i col·lectius avisant sobre la gravetat del problema, i quan moltes persones veuen com els seus dirigents polítics els enreden de forma permanent, i el joc d’interessos econòmics és un territori de mentides, pocs compromisos, i els rics ho sent més, les activitats industrials segueixen contaminant, i ningú està disposat a canviar el model econòmic i de consum.
Algú està disposat a renunciar al seu estat encara que sigui mínim de benestar? Ni els pobres ho estan, ja que aspiren a ser el més rics possible, i copiant el fals model de desenvolupament imposat pels anomenats països rics o més avançats, que precisament, no son exemple de res.
Alguns, els més optimistes i defensors del model, diuen que la tecnologia al final ho resoldrà tot, fins ara s’ha demostrat que això és fals. Altres tenen l’esperança que el darwinisme natural, ja farà neteja i eliminarà als més febles, i es recuperarà l’equilibri perdut, també és fals, anys de guerres sectorials i la mateixa pandèmia han demostrat que el risc afecta a tots els àmbits. Altres els importa tres cogombres el que passi amb el planeta i les generacions futures, només pensen amb els seus negocis, com continuar enriquint-se i afavorits pel model econòmic. Després hi ha els que practiquen el marc teòric, però incapaços de passar a un model pràctic que de veritat doni solucions, i van buscant el gran grial, donar esperances, però mantenint el discurs reforçat omplint-se la boca de mesures sostenibles, però que no van al fons de les solucions.
I sobre aquest últim col·lectiu, en tenim un exemple clar, els defensors del cotxe elèctric, com una alternativa al cotxe convencional, amb l’objectiu de reduir les emissions i de salvar la indústria de l’automòbil. Aquesta és una gran contradicció, una farsa i una veritable ficció. Si l’objectiu és fer la mateixa quantitat de cotxes per a substituir als vehicles convencionals de combustió, per tant, anar augmentant la producció com es fa ara, seguirem tenint un greu problema, perquè necessitarem produir molts elements i seguir explotant recursos naturals, seguirem tenint un problema d’ocupació dels espais i necessitat d’infraestructures, i sobretot, necessitarem augmentar de forma desproporcionada el consum d’energia, que s’haurà de continuar obtenint per la via de recursos hídrics, fòssils, nuclears o renovables que difícilment podran ser la única alternativa, ja que també hauran de satisfer la demanda del conjunt del consum.
Els que afirmen que activar veritables mesures contra el canvi climàtic no ha d’afectar el model econòmic i de consum, menteixen. Precisament, si de veritat volem solucionar el greu problema que tenim, s’ha de dir la veritat, s’ha de canviar el model amb profunditat i amb la màxima celeritat. Haurem de canviar el model de mobilitat, l’explotació dels recursos naturals, el model energètic i de consum d’aigua, la necessitat de reduir la generació de residus…, i així una llarga llista d’accions. I sobretot haurem d’aconseguir millorar la consciència ecològica de la ciutadania en el seu conjunt. No podem anar educant als nens i nenes sobre el problema i el seu compromís, i els adults no aplicar-ne cap, perpetuant la incoherència i la manca de compromís mediambiental.
Anar fent trobades mundials per a lluitar contra el canvi climàtic i la degradació del planeta, anar fent grans discursos de paper, i no fer res, ens aboca a la irresponsabilitat col·lectiva. La denúncia permanent de la ciutadania més compromesa i responsable, no és el camí de la solució, cal que tothom entengui que és el seu problema i el seu compromís, individual i col·lectiu.
Farien bé aquells que defensen el model econòmic, productiu i de consum, de deixar de dir alarmistes i catastrofistes als que demanen solucions, perquè al final ho perdran tot, i el que és pitjor, ho pagarem tots i totes, com ja afirmaven les nacions índies americanes quan eren violentament eliminades, en nom del progrés mal entès i destructiu. Per tant, molta feina a fer, i la necessitat d’un compromís real, on la ciutadania té un paper important per a canviar les coses. I també entendre que haurem de renunciar a moltes coses, sinó ens volem quedar sense res, tant nosaltres, com les generacions futures. Aquest és el repte…!
Salvador Pérez Riera
Deixa un comentari