Fa uns dies vaig veure l’article del Pep Valenzuela al Malarrassa, on començava amb la lletra de Te recuerdo Amanda de l’assassinat Víctor Jara l’any 1973 amb el cop d’estat de Pinochet, i que reflexionava sobre el que havia succeït a Xile, respecte a la no aprovació de la nova Constitució. Això em va fer reflexionar sobre el fet, em va retornar a aquells moments amb el govern de Salvador Allende, i de cançons de Víctor Jara. Eren temps diferents i de grans desitjos de canvi i transformació, i una gran oportunitat perduda.
Com sempre, Xile, al llarg de la seva història contemporània, ha estat un referent dins els estats d’Amèrica Llatina, una possibilitat de canvi i transformació real que, per desgràcia, ha viscut diferents etapes, algunes quan les forces de progrés social han aconseguit el govern, que han intentat fer polítiques dirigides a millorar les condicions de vida dels treballadors, dels sectors més pobres, del camp i la mineria.
L’última experiència la del govern de Salvador Allende (1970-1973), que acabarà enderrocat i assassinat amb el cop d’estat d’un criminal com Pinochet, amb la col·laboració dels Estats Units i dels poders fàctics locals.
És el que passa sempre, quan una minoria econòmica i unes institucions de l’Estat corruptes, perden democràticament i consideren que el govern no els afavoreix, llavors ho solucionen amb la força dels militars, sempre disposats a afavorir aquestes minories. El mateix model que sempre ha patit l’Estat espanyol, i molts dels estats a l’Amèrica Llatina.
I sempre ajudats per l’acció dels Estats Units, com a guardians dels seus interessos, que s’omple la boca de democràcia i llibertat, però que és un mer miratge, ja que enderroca governs democràticament escollits, protegeix assassins i els drets humans se’ls passa pel forro.
Retornant a la situació xilena, el fet de no aprovar la nova constitució, més democràtica i una proposta de millora dels drets i avançament en molts aspectes, i en un moment d’haver elegit a un govern d’esquerres disposat a millorar les condicions de vida del conjunt de la ciutadania, ha generat greus contradiccions i haver que refer tot el camí. I per desgràcia, el nou govern ja ha començat a remodelacions d’aquest, per a aplicar una política més moderada, això vol dir, de dretes, alguns diuen de centre, però aquest no existeix. El centre polític és de dretes sempre, i és una fal·làcia inventada per la dreta amb l’objectiu que les esquerres no apliquin els seus programes.
La dictadura de Pinochet i els governs de dretes van treballar per a garantir l’oblit, allò de mirar endavant. Garantir la despolitització, l’analfabetisme funcional de la ciutadania, garantir la ignorància i reduir el compromís, i sobretot, mantenir la corrupció com un element fonamental del règim.
En molts casos, ha desaparegut el sentit crític, i aquell compromís social i polític que Allende havia intentat inculcar. Molta de la ciutadania no veia en la nova constitució l’eliminació de la corrupció i dels corruptes. Ni garantir un estat al servei de la ciutadania. I la dreta i els seus sectors afins van treballar per a garantir i afavorir els seus interessos. Deien que encara no era el moment per a aplicar una constitució tan progressista, el poble no ho entenia. Millor garantir la constitució reformada del dictador i criminal, que afavoria els interessos de les minories econòmiques dominants, garantint una economia de mercat ben definida. Com tampoc cal oblidar el paper dels mitjans d’incomunicació al servei d’aquesta dreta que els controla.
I com sempre, una ciutadania desconfiada amb l’estat, els partits polítics i les institucions, que sempre han vist llunyanes i lluny dels seus interessos, al final, una part important de la ciutadania ha votat en contra.
Una gran oportunitat perduda, tant per a Xile, com a exemple i model de molts dels estats d’Amèrica Llatina, que els podria servir de referent i de canvi. Si el pobre Víctor Jara aixeques el cap i veies com aquell Xile que va somiar, i tenia l’esperança d’un canvi transformador, no hagi estat capaç d’aconseguir aquesta constitució, que comportarà retards i confrontació d’interessos.
Com tampoc és comprensible i bastant vergonyós, el comportament d’alguns sectors mostrant una alegria desbocada pel fet de no haver-se aprovat. La seva ignorància i el perjudici generat, és el resultat de la inconsciència.
Bé, per desgràcia, Xile no és diferent en molts aspectes al que està passant a Espanya, on l’extrema dreta i la dreta franquista va entrant a les institucions, pot arribar a governar l’estat, pot recuperar les Lleis Fonamentals del franquisme, podem retornar a un passat fosc i ple de negror, i retrocedir més de seixanta anys. I el que és pitjor, votat democràticament com a resultat de la indiferència, la ignorància, la por, la destrucció del sentit crític i el compromís polític i social, de la despolitització interessada i defugir dels drets i obligacions de l’exercici de ciutadania.
I aquest, per desgràcia, és el model que estem vivim als mateixos Estats Units i al conjunt d’Europa, on l’extrema dreta i la dreta va creixent a tots els estats, on aviat pot haver-hi un govern a Suècia i Itàlia.
La indiferència i el model econòmic ens fa febles, on la caiguda de les ideologies d’esquerres i de la manca d’idearis que donin esperances i es contraposin de forma ferma, permeten que ideologies feixistes, nazis i franquistes campin lliurement, on el nivell d’alienació, ignorància i desinterès, permeti grans contradiccions, incoherències i un present i futur ple de desencís. La democràcia esdevé feble, i és un mer instrument al servei d’aquestes ideologies de fàcil receptari.
A Xile, Europa, Espanya, Catalunya no estem tan lluny d’un model i sistema que s’ensorra lentament i que no dona sortides, que ja veurem fins on arriba. I el resultat final, si les esquerres en la seva diversitat, no són capaces de recuperar idearis que canviïn el model i el sistema, el conjunt de la ciutadania ho pagarem molt car. Veurem…!
Salvador Pérez Riera
Deixa un comentari