En el transcurs de més de cent vint anys d’història els afeccionats del Barça hem tingut l’orgull i la satisfacció de veure vestits de blaugrana extraordinaris futbolistes estrangers com Kubala, Cruyff, Maradona, Schuster, Laudrup, Koeman, Stoichkov, Figo, Romario, Ronaldo, Rivaldo, Kluivert, Eto’o, Henry, Ronaldinho, Ibrahimovic, Neymar o Luís Suárez. La crème de la crème de la història del futbol mundial. De tots ells, però, el que millor rendiment ens ha donat ha estat, sens dubte, l’argentí Leo Messi. Ho avalen gols, temporades, títols, trofeus, sou i estadístiques. Ara que ha decidit marxar, doncs, li hauríem d’estar profundament agraïts pels serveis prestats. Sent realistes, serà molt difícil (per no dir impossible) que tornem a gaudir mai de l’excel·lència d’un jugador que durant molts anys, a més, ens ha donat tantes i tantes alegries.
Dit això, reconeguem també que Messi, com a individu, mai ha estat un jugador amb personalitat i carisma. En el terreny de joc mai s’ha comportat com un autèntic capità i el seu discurs fora de la gespa sempre ha estat minso i banal. Potser dins el vestuari la seva autoritat (o tirania més aviat) hagi estat implacable però de portes en fora el que l’afeccionat ha trobat a faltar de l’astre argentí és allò que els hi sobrava a mites culers com Biosca, Migueli, Neeskens, Bakero, Stoichkov o Puyol. Parlant clar i català, pit i collons.
El que queda fora de qualsevol dubte, però, és que tot fa pensar que la seva marxa del Barça no estarà a l’alçada de la seva categoria com a jugador. Suposo que tots entenem que la seva falta de motivació i discrepàncies amb la directiva són motius més que suficients per deixar el club però el que no és de rebut és que ho faci sense donar la cara. I no parlo de donar la cara a la directiva. Parlo de donar la cara a l’afeccionat. Al que l’ha aclamat, al que l’ha adorat, al que l’ha convertit en l’estrella que és des de fa molts anys. Al nen que plorava el passat diumenge en comprovar que, com ja va avisar per burofax, mai més vestiria la samarreta blaugrana. L’afeccionat no mereix que Leo marxi a la francesa. Tant costava organitzar una roda de premsa per explicar els seus motius? Desconec totalment si la seva estratègia, que els cornuts paguin el beure, li donarà el resultat a què aspiren tant ell com el Manchester City però el que queda clar és que la seva nul·la empatia amb l’afeccionat farà bo, fins i tot, a un nefast president com en Bartomeu.
En fi, que bon vent i barca nova, Leo. T’agraïm les nits de glòria a l’estadi però, ara per ara, el millor que pots fer és marxar i deixar que en Koeman pugui construir un vestidor jove i amb il·lusió. Un vestidor on mani l’entrenador i que torni a ser el que fa temps que no és: un equip. Això sí, qui et vulgui que afluixi la cartera, que la palla va cara.
Xavier J. Prunera
Deixa un comentari