S’ha instal·lat la xacra de la corrupció en el nostre sistema democràtic. És un mal endèmic amb orígens ancestrals. Ha format part de la vida dels pobles mediterranis en la seva relació amb els poderosos, ja fossin els amos feudals, o l’església. Després es va institucionalitzar afegint-se en la relació del poble amb els polítics. Qui volia quelcom havia de pagar prèviament a l‘ “aconseguidor”. Hi havia una connivència total entre els representants polítics i la burgesia capitalista.
Aquest marc de la relació social superava qualsevol etapa de la historia, ja fos en períodes dictatorials com en èpoques democràtiques. Era i es l’essència de la cultura mediterrània. Aquesta cultura social d’aprofitar-se del bé comú per interès particular no es una qüestió de valors ètics, per tant no ho fa qui vol, sinó que ho fa qui pot.
En els últims anys, aquest fenomen no ha estat amb la mateixa intensitat en tot el territori espanyol. ha variat en funció de la pròpia historia dels pobles que configuren l‘Espanya federal i la seva evolució econòmica, la qual, quan s’ha donat amb major intensitat, ha tingut una relació directament proporcional amb l’increment dels actes corruptes. També ha tingut molta incidència en els territoris latifundistes per la pròpia essència de la cultura “caciquil” durant segles d’existència en l’estructura de poder sobre la terra.
La base de la corrupció està en el propi individu. No hi ha una repulsa generalitzada de la ciutadania. El concepte d’honradesa s’ha confós moltes vegades amb el d‘ingenu. L’individu que no s’ha aprofitat del seu poder, ja sigui gran o petit, més bé projectava una imatge de debilitat i falta de lideratge. L’individu que ha passat de ser un obrer senzill a disposar d’una gran fortuna. Cassos on sempre hi ha un camí que es repeteix i que anomenem “un home fet així mateix”, però que realment lo primer que ha fet és no respectar la llei, ja sigui en lo referent als drets laborals dels treballadors o als deures tributaris amb la Hisenda Pública. Tot això carregat d’una gestió “dictatorial” i molt irrespectuosa amb les persones al seu càrrec i en la seva relació social i mercantil.
Aquest perfil, acaba sent quasi idolatrat pels ciutadans (Mario Conde, Ruiz Mateos, Manolo Lao (CIRSA), etc) a l’àmbit econòmic. Però, ¿i al polític? Quan hi ha persones afavorides personalment, llavors el vincle és més fort. Perquè el polític que ja està col·locat en aquell pedestal de privilegi que no es de ningú quan parlem de lo públic (així ho entén part de la ciutadania), li permet a l’altre (l‘afavorit) que també es beneficiï d’aquella font de riquesa i privilegi que no es de ningú.
D’aquesta forma s’ha constituït una altra figura social dintre dels estaments públics que són “los estómagos agradecidos”. Aquells que ovacionen els seus protectors en la porta dels jutjats quan la justícia els reclama per estar implicats en actes delictius. Aquesta és l‘Espanya que han consolidat el PSOE-PSC, CiU i PP.
Hi ha el concepte de l’Ètica, que ara anomenen tots els partits polítics però que està tan lluny de la voluntat de la gran majoria dels polítics d’aquests partits, que la manca de si mateixa no suposa cap delicte penal ni civil segons les lleis vigents però que es tan menyspreable com ficar la mà al calaix. Aquelles pràctiques tan assídues en la relació en el món de l’economia i que també s’ha consolidat en qualsevol relació en base a algun interès mutu ha estat la base de la corrupció a gran escala.
Eliminar aquest fenomen és molt complex per treure’l de les seves arrels culturals i socials del poble. El fet que en Espanya convisqui juntament amb el dia a dia de la política malgrat que la gran majoria dels ciutadans conegui cada cas dels fets públics i no hagi generat una repulsa global en Espanya, sinó tot el contrari, el partit més votat el 20D va ser el PP, és realment indignant i deixa constatat que aquesta partida l’ha perdut el poble honrat.
Tornem a parlar de l’ètica com a valor humà i que hauria de regir cada dia i cada actuació de cada ser humà, principalment pels que ostenten càrrecs públics. Si mirem a prop ens trobem amb les administracions locals a on ha estat l’escola inicial de molts polítics que han anat pujant en l’estructura autonòmica i central de l’Estat. ¿Què càrrec públic no ha “endollat” a algú en la seva àrea de gestió pública?, jo crec que ningú. S’ha anat donant cobertura per poder fer-ho sense incomplir la llei. Només hem de veure els anomenats “assessors”. Normalment són persones vinculades al partit governant i treballen més pels interessos interns en lo públic del partit que pel propi servei públic. I el pitjor és que ha accedit al lloc de treball per “designació divina” amb una retribució superior a la mitjana del conjunt de la plantilla municipal.
O la costum d’anar posant “amiguets” en llocs de direcció que van passant portes giratòries permanentment i que han format part d’una casta intocable i per designació directa. Per poder mantenir a aquest col·lectiu privilegiat incrustat en l’estructura orgànica del servei públic s’han anat adaptant els organigrames a aquesta realitat manipulada. A més s’ha d’afegir els privilegis de que disposen en les eines, mobiliari, vehicles, viatges, etc., no usuals a la resta dels treballadors públics.
Un altre element a destacar és la creació de llocs de treballs a mida per donar cobertura a càrrecs polítics que passen a la reserva. La Diputació i les empreses municipals són l’escola bressol d’aquests tipus de personatges. Tot això només te una qualificació, també és corrupció. Possiblement per això en el nostre Ajuntament de Terrassa no s’ha fet un Codi Ètic.
Antonio Machado
Deixa un comentari