Hi ha escenes de pel·lícules que ens fascinen, però que ens remeten a una ficció que pensem que és això, una idea escrita per un guionista. Al film Abre los ojos, d’Alejandro Amenábar, hi podíem veure una escena amb la Gran Via de Madrid completament deserta, buida de gent i amb la llum dels semàfors canviant per a ningú. Semblava irreal i fantasmagòric en una ciutat sempre plena de vida i de gent al carrer. Ara fa just un any que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va utilitzar el mot pandèmia per referir-se als efectes del coronavirus. Els casos de Covid, les morts i els països afectats es multiplicaven, i aviat vam poder viure a Terrassa imatges reals d’aquells carrers que mai hauríem imaginat buits.
Durant aquest any hem pogut donar valor a molts i moltes professionals. No pretenc fer un llistat ni deixar-me ningú, però hem après a usar el mot “essencials” quan parlem del sector sanitari, del comerç, del transport, de l’àmbit social, de la seguretat, de l’educació, de la neteja, de milers de professionals que s’hi han deixat la pell. Anar a comprar al supermercat, per exemple, es convertia, de sobte, en un acte valuós i que calia dur a terme amb cura i sent solidaris.
Com a Ajuntament ens va tocar reorganitzar-nos, canviar les prioritats. Tot i que els ajuntaments estem mal finançats i hem d’assumir competències d’altres administracions, de sobte havíem de pensar en salvar vides, en desinfectar, en evitar contagis i en col·laborar a què el nostre entorn es pogués readaptar. El primer gran objectiu va ser el de preservar al màxim els serveis bàsics i essencials per a la ciutadania, des dels serveis socials fins a la neteja, passant pel transport, la policia o la protecció civil. L’atenció a les persones i als col·lectius més vulnerables prenia més rellevància que mai, ja que l’habitual necessitat d’assistència es reconvertia en necessitat de mantenir gent amb vida. Tot i les dificultats, hem pogut constatar com la gran majoria de la ciutadania terrassenca ha anat acceptant unes mesures i unes normes atípiques i estranyes durant el temps de confinament o durant les diferents fases, horaris i restriccions que encara ens toca viure. La gestió municipal l’hem bastit amb eixos centrats també en donar suport a les empreses, els comerços i les persones autònomes bonificant i reduint taxes; en informar molt, més que mai; en potenciar en temps rècord el teletreball per mantenir els serveis municipals en marxa, i en organitzar-nos per escoltar, prevenir, actuar i prendre decisions els 7 dies de la setmana, les 24 hores del dia. I tot, envoltats d’una xarxa ciutadana que ha mostrat el seu millor rostre, el de la solidaritat, fabricant mascaretes a les llars o tenint cura de les persones més vulnerables que, en molts casos, viuen soles.
Hem après de la capacitat d’adaptació dels nens i nenes quan es van haver de tancar a casa i deixar de trobar-se, de jugar als patis i als parcs o d’anar a berenar a casa dels avis. La gent gran, potser el nostre gran valor humà com a societat, va ser, i és, el col·lectiu que més ha patit la Covid-19. Hem perdut moltes vides, gairebé 500, però també hem perdut la possibilitat d’acompanyar, d’agafar la mà dels nostres pares, mares, avis, àvies, amics i amigues.
Aquest any ha tret a la llum les febleses del sistema, fins i tot les injustícies i unes desigualtats que s’han accentuat. Febleses socials, sanitàries, econòmiques, educatives. Però també ha tret el millor de nosaltres en tots aquests àmbits, amb la nostra capacitat de donar, de ser solidaris, d’agrair i de valorar. Aquest any ens ha impactat la imatge de la gent als balcons, dels carrers buits, de la natura recuperant el seu espai i d’un aire (a Terrassa, de forma molt especial) més net que mai per la reducció de la circulació de cotxes. Tot això quedarà gravat en la nostra memòria col·lectiva.
No tanquem un any. Més aviat en comencen un segon, encara amb incerteses i amb dubtes, però també amb reptes i amb l’esperança d’una vacunació (tot i que el ritme no sigui el desitjat) que ha de marcar una etapa de transició vers la sortida de la crisi. Una crisi cruenta, estranya i feridora. Potser Terrassa no tornarà mai a ser igual. Potser el món sencer no ho serà. Però segur que aquella imatge del carrer buit l’anirem transformant en escenes plenes de gent amb ganes de viure i de demostrar quina és la força d’una Terrassa justa, social i inclusiva que pensa en un horitzó reptador com el del 2030.
Poc hauríem pensat que desitjaríem que “tot torni a ser com abans”, un abans amb interacció social, amb sales de concerts plenes de gent, amb sopars amb amics i amigues plens de rialles i allunyats de la por d’apropar-nos massa a algú, amb la gent anant a treballar i, malauradament, amb persones al nostre costat que ja no hi són. Aquest any ens deixa una ciutat cansada i estressada, però hem estat una sola ciutat i seguirem demostrant que el cor de Terrassa segueix bategant.
Jordi Ballart i Pastor
Alcalde de Terrassa
Deixa un comentari