Els jutges es queixen dels ‘insults’ i les ‘crítiques furibundes’. Els fiscals lamenten que ‘no es valori la seva feina’. Associacions corporatives de juristes diversos diuen que la reacció de la gent del carrer ha estat ‘desproporcionada’ i fan recordar els ‘linxaments de l’Oest’ americà, entre d’altres comentaris després de la sentència als violadors de ‘la manada’.
Carlos Lesmes (‘capo’ dels jutges) ha parlat de la confiança que el nostre sistema de justícia mereix als nostres ciutadans. Des que aquest jutge -que va treballar pel PP- presideix el CGPJ, la justícia li pot merèixer a la ciutadania la mateixa credibilitat que una declaració jurada del sr. Xavier García Albiol dient que la Terra és plana.
Aprofitant el moment, el ministre Rafael Catalá, s’afegeix a la festa dient que hi ha jutges que ‘tenen algun problema’, utilitzant un tema molt sensible s’emporta a les masses al seu terreny, pura estratègia electoral. El ministre no és ningú per posar en dubte el sistema judicial, el sistema no està pitjor per aquesta sentència, el sistema està tocat de mort per la manca d’independència del poder judicial i qui tingui un mínim de cervell veurà com l’Executiu pot influir en el poder judicial i utilitzar-lo.
El PP veu que pot treure’n profit (els encanta olorar sang), per tant, envia al ministre a fer el cínic (paper que domina) sobre el tema que ens ocupa i que faci d’heroi de poble. Resulta curiós que aquestes associacions de jutges i fiscals estiguin callades quan posen i treuen jutges a caprici, fins i tot demanen la seva dimissió. Difícil d’empassar.
Ara bé, són vostès, senyors jutges els que han dictat una sentència que és pitjor que el delicte. Ja n’hi ha prou d’exigir “respecte” a les decisions judicials. El respecte és un sentiment noble i emana directament de la persona, fet o situació a respectar. El respecte imposat té un altre nom i se’n diu: por a represàlia. Comença a ser hora d’anomenar les coses pel seu nom.
Quina vergonya de país. Òrgans del Poder Judicial encausant la lliure expressió de la ciutadania. El Poder Judicial és independent dels demés poders, però no ho és de la ciutadania, que és a la que serveix, llegeixin a Montesquieu. La resposta no és desproporcionada, és la lògica conseqüència d’un sistema que fot aigües per tot arreu des de fa massa temps. Un Executiu que és genèticament franquista. Un Legislatiu que no tan sols no perfecciona el sistema actual de democràcia sinó que l’empitjora amb noves lleis que la coarten. I un sistema judicial històricament ancorat en la caspa, creat per afavorir al govern que l’ha dissenyat i que aplica les lleis en benefici del govern i de la classe social dels que se senten deutors. Quina vergonya de país. Cada dia més. De què s’estranyen? La gent està fins els collons!
Ho sento, senyories, però el respecte un se’l guanya més enllà d’haver-se cremat les pestanyes en unes oposicions i, en el seu cas, prestar-se dòcilment al mandat del poder de l’Executiu. Podran vostès regalar-se al seu capritx de quantes cerimònies i besamans desitgin, guarnir-se de collars, medalles, estupendes togues i demès utillatge, fins i tot recuperar les perruques -si ho volen- i, adjudicar-se d’altíssimes dignitats. Però això, que està de meravella per el seu propi consum i alimenta el seus desmesurats egos, no pot pretendre que el poble, la gleva -si així ho desitgen-, hagin d’empassar-s’ho com qui s’empassa una hòstia, dient amen i fent la genuflexió.
Vostès fa excessius anys que no imparteixen justícia, es limiten a aplicar la llei, sigui justa o no i, a més filtrada pels seus propis prejudicis ideològics, que quasi bé sempre cauen del mateix costat.
No nego l’existència de jutges justos i valents, acostumen a ser els que no arriben massa lluny en l’exercici de la seva carrera, però estic convençut per criteri propi de què l’estament judicial espanyol en el seu conjunt està desacreditat per a la gent comú de dins i fora d’Espanya, i els únics responsables d’aquesta lamentable situació són vostès senyories amb el vist i plau dels polítics que ho fomenten.
El poder judicial faria bé en no desqualificar-se a sí mateix amb sentències vergonyoses com aquestes i amb el seu corporativisme defensant el que no es pot agafar per enlloc. La societat té el deure de no acceptar el comportament d’uns jutges que no toleren a cap altre col·lectiu. S’ho han guanyat a pols. Coneixen el concepte autocrítica? Em temo que no.
Jutges i fiscals van afegint més vergonya a la infàmia amb aquestes mostres de corporativisme servil. Sembla ser que molts jutges es creuen infal·libles i no admeten que es puguin qüestionar les seves ficades de pota, van sobrats d’ego, de supèrbia i obliden que el respecte es guanya. El victimisme mal entès és el que predomina en la judicatura espanyola.
El problema no és un jutge que baveja i el seu vot particular. No desviem la història, no ho centrem tot en això. El que no funciona és el poder judicial, una vegada més. No pot ser que un violador estigui emparat per la llei i els jutges. Aquesta postura seva no deixa de ser histèrica davant el que han fet totes les dones d’un país (vostès i la dreta rància les tenen definides com a feminazis).
Ara el govern intentarà convèncer-nos que el problema és el Codi Penal, quan el problema són els jutges que no veuen més enllà de la seva toga. Veuen terrorisme en una baralla de bar; rebel·lió en una manifestació pacífica; sedició en una votació parlamentaria i, com era d’esperar, no han vist cap violència en una violació en grup. Pobres jutges i fiscals, no poden entendre les evidències (acceptar seria excessiu), aquelles que entén tot el món, menys vostès. Aquí primer s’ha de tenir por del goril·la que et viola i, després encara, més de les senyories. Fàstic.
P. S. “Furibunda”, ve de fúria. No és un qualificatiu que serveixi per desqualificar a qui li estàs aplicant com algun jutge illetrat pretén (lleis moltes, gramàtica escassa, senyories). I la fúria que menystenen però en canvi temen està més que justificada quan aquests jutges descriuen amb pèls i senyals una violació múltiple i després diuen el contrari. Si no els sap greu, seguiré amb la meva “crítica desproporcionada” fins on calgui.
miquel mallafré, 30 d’abril de 2018
Deixa un comentari