Què visquem una situació tan desgraciada i no prevista com una pandèmia, ens hauria d’obligar a repensar moltes coses, precisament, per a millorar i per no tornar a caure amb la irracionalitat i l’absurd. Evitar tornar a malversar recursos i aplicar el sentit comú, la racionalitat, la transparència i la distribució equitativa i les prioritats en funció de les necessitats reals.
I dic això, perquè ja tornem a escoltar als membres de l’equip de govern que posaran en marxa nous equipaments cívics, com per exemple, nous casals de barri, residències i altres equipaments col·lectius. És més, a algun barri ja li han fet el nou casal quan ja disposaven d’un centre cívic al mateix territori.
Tothom té dret a demanar el que calgui, però algú també ha de posar ordre i fer pedagogia en el tema dels equipaments, ja que disposem d’uns recursos limitats i la pandèmia encara els ha limitat més, i que obliga ha derivat recursos per a fer front a la greu situació social, i com és evident, no es disposarà de recursos il·limitats per a tornar a les èpoques on la disbauxa pressupostària i els interessos partidaris va convertir el tema dels equipaments en una veritable política sense sentit, i no atenen a les necessitats, a la distribució equitativa i prioritats reals.
I cal recordar la història de com es va forjar aquesta ciutat pel que fa a equipaments cívics i algunes piscines, els anys noranta i la primera dècada del dos mil. Va ser una veritable vergonya i avui encara estem pagant el mal comportament de les administracions, tant l’Ajuntament, com la Generalitat, competint per a veure qui era més irresponsable, cosa que a algunes entitats i barris els va anar perfecte aquesta incompetència.
Allà on s’edificava un Centre Cívic, no es construïa un Casal de Barri, ja que aquest ja complia la funció i necessitats, aquest era el criteri bàsic, i l’Ajuntament era qui el gestionava de forma directa, i les entitats incloent les veïnals, s’integraven a aquests equipaments. Els Casals de Barri, tenien una altra funció inicial que era la proximitat, fer comunitat, capacitat de gestionar per part de les entitats, sobretot, les veïnals i d’altres existents en el territori, on totes calia es posessin d’acord en la gestió directa. I l’Ajuntament assumiria algunes de les despeses funcionals i de manteniment.
Fins aquí la teoria, algunes entitats sobretot les veïnals integrades en els Centres Cívics no van entendre el concepte, i es van pensar que seria el seu local, i es van trobar només amb un despatx i tota la resta l’havien de compartir. Quant als Casals de Barri, va haver-hi associacions de veïns que van entendre perfectament el concepte i en van determinar la gestió, i una gran majoria va derivar la gestió directa a l’Ajuntament per la seva incapacitat i feblesa, a més de no tenir una política amb criteri, coherent i pedagògica per a explicar la funció dels tipus d’equipament, i sobretot, abans de construir res, deixar ben clares les condicions de funcionament i qui ho havia de gestionar. És molt fàcil demanar equipaments, però després no es demanen responsabilitats i compromisos per a la seva gestió directa.
I en el tema dels Casals de Gent Gran, Centres de Dia i Residències públiques, ha succeït una situació encara pitjor.e En aquests casos, la disbauxa encara ha estat més greu, ja que per mers criteris partidaris, la distribució en el territori encara ha estat més irracional i injusta, sobretot, perquè són equipaments de ciutat, i s’havien d’haver distribuït en tots els Districtes de la ciutat. Si observem la seva distribució en el territori, totes estan en la zona Nord – Est i Oest, i el més greu, la ràtio que li correspon a la nostra ciutat, ja està totalment esgotada, argument que utilitza la Generalitat per a no fer cap més equipaments d’aquestes característiques. I el Sud, què hauria de fer?
I en el tema de les piscines, la disbauxa també va ser més que evident, i per mers criteris partidaris, que no de necessitat, inclús contravenint els informes tècnics, se’n van construir en barris i zones totalment innecessàries.
Encara recordo en un anterior mandat del tripartit del govern municipal, quan ERC tenia la responsabilitat dels equipaments, i va indicar que calia fer un nou Pla d’Equipaments que tingués una visió real i sobretot per a determinar les necessitats reals, i no caure de nou en anar improvisant i atenen només a la demanda permanent de les entitats. Calia racionalitzar tot aquest tema, i tenint en compte, els nous temps i funcions dels equipaments per a fer-los molt més plori funcionals, i menys especialitzats. El Pla, com molts d’altres, va quedar-se com es diu ara, al núvol. I potser caldria recuperar-ho i evitar no tornem de nou a caure amb la demanda de Casals i altres equipaments, per atendre necessitats merament electorals, que no de necessitat real, o senzillament, per a buscar una foto i un titular mediàtic.
El mateix que succeeix amb la famosa revisió territorial de la ciutat, on hi ha relació amb el tema dels equipaments. En el programa de les prioritats del govern municipal, hi estava inclòs, però segons sembla també està en el núvol.
Esperem doncs que no tornem a caure amb els vells mals vicis i costums, es posi sentit comú, i abans de fer o prometre cap equipament, es recuperi el Pla de necessitats reals i distribució d’aquests, i es treballi d’una vegada amb la revisió territorial de la ciutat, que després de quasi dos anys de govern, ja tocaria i evitaria males temptacions i entrar de nou a prometre el que no es disposa i canviar les prioritats en el context actual que no permet recuperar els vells i mals temps.
Salvador Pérez Riera
Deixa un comentari